27 de març 2011

Fabricar iguals


Juan Sinpiernas era un home que treballava com a llenyataire.
Un dia Juan va comprar una moto-serra pensant que això alleugeriria molt el seu treball.
La idea hagués estat molt feliç si ell hagués tingut la precaució d'aprendre a utilitzar primer la serra, però no ho va fer.
Un matí mentre treballava en el bosc, l'udol d'un llop va fer que el llenyataire es descurés... La moto-serra va lliscar entre les seves mans i Juan es va accidentar ferint-se de gravetat en les dues cames.
Res van poder fer els metges per salvar-les, així que Juan Sinpiernas, com si fos víctima de la profètica determinació del seu nom, va quedar definitivament prostrat en una butaca per la resta de la seva vida.
Juan va estar deprimit durant mesos per l'accident i després d'un any, va semblar que a poc a poc començava a millorar.
No obstant això, alguna cosa va conspirar contra la seva recuperació psíquica i imprevistament, Juan va tornar a caure en una profunda i increïble depressió.
Els metges el van derivar a psiquiatria.
Juan Sinpiernas, després d'una petita resistència, va fer la consulta.
El psiquiatre era amable i contenidor. Juan va agafar confiança ràpidament i li va explicar els fets que van derivar en el seu estat d'ànim.
El psiquiatre li va dir que comprenia la seva depressió. La pèrdua de les cames -va dir- era realment un motiu molt normal per a la seva angoixa.
- És que no és això, doctor -va dir Juan- la meva depressió no té a veure amb la pèrdua de les cames. No és la discapacitat el que més em molesta. El que més em dol és el canvi que ha tingut la relació amb els meus amics.
El psiquiatre va obrir els ulls i es va quedar mirant-lo, esperant que Juan Sinpiernas completés la seva idea.
- Abans de l'accident els meus amics em venien a buscar tots els divendres per anar a ballar. Una o dues vegades a la setmana ens reuníem a banyar-nos al riu i fer carreres nadant. Fins uns dies abans de la meva operació alguns dels amics sortíem els diumenges de matí a córrer per l'avinguda costanera. No obstant això, sembla que pel fet d'haver sofert l'accident, no només he perdut les cames, sinó que he perdut a més les ganes dels meus amics de compartir coses amb mi. Cap d'ells m'ha tornat a convidar des de llavors.
El psiquiatre el va mirar i es va somriure...
Li costava creure que Juan Sinpiernas no estigués entenent l'absurd del seu plantejament...
No obstant això, el psiquiatre va decidir explicar-li clarament el que passava. Ell sabia millor que ningú que la ment té ressorts tan especials que poden fer que un es torni incapaç d'entendre el que és evident i obvi.
El psiquiatre li va explicar a Juan Sinpiernas que els seus amics no l'estaven evitant per desamor o rebuig. Encara que fos dolorós, l'accident havia modificat la realitat. Li agradés o no, ell ja no era el company per fer aquestes mateixes coses que abans compartien...
-Però Dr. -va interrompre Juan Sinpiernas- jo sé que puc nedar, córrer i fins i tot ballar. Per sort, vaig poder aprendre a millorar la meva cadira de rodes i sé que res d'això m'està vedat...
El doctor el va asserenar i va seguir el seu raonament: Per descomptat que no hi havia res en contra que ell seguís fent les mateixes coses, és més, era importantíssim que seguís fent-les. Simplement, era difícil seguir pretenent compartir-les amb les seves relacions de llavors.
El psiquiatre li va explicar a Juan que en realitat ell podia nedar, però havia de competir amb els qui tenien la seva mateixa dificultat... que podia anar a ballar, però en clubs i amb uns altres a els qui també els faltés les cames... podia sortir a entrenar-se per la costanera, però havia d'aprendre a fer-ho amb altres discapacitats.
Juan havia d'entendre que els seus amics no estarien amb ell ara com abans, perquè ara les condicions entre ell i ells eren diferents....
Ja no eren els seus iguals.
Per poder fer aquestes coses que ell desitjava fer i altres més, era millor acostumar-se a fer-ho amb els seus iguals. Tenia, llavors, que dedicar la seva energia a fabricar noves relacions amb discapacitats igual que ell.
Juan va sentir que un vel es descorria dins de la seva ment i aquesta sensació el va asserenar.
-És difícil explicar-li quant li agraeixo la seva ajuda, doctor - va dir Juan - Vaig venir gairebé forçat pels seus col·legues però ara comprenc que tenia raó... He entès el seu missatge i li asseguro que seguiré els seus consells, doctor. Moltes gràcies ha estat realment útil venir a la consulta.
-Noves relacions amb iguals. - Es va repetir Juan per no oblidar-ho.
I llavors Juan Sinpiernas va sortir del consultori del psiquiatre, i va tornar a la seva casa...
i va posar en condicions la seva serra elèctrica...

Planejava tallar-los les cames a alguns dels seus amics, i "fabricar" així.... iguals.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...