La nina de sal

Una nina de sal va recórrer milers de quilòmetres de terra ferma, fins que, per fi, va arribar al mar. Va quedar fascinada per aquella mòbil i estranya massa, totalment diferent de quant havia vist fins llavors.
- Qui ets tu? - li va preguntar al mar la nina de sal.
Amb un somriure, el mar li va respondre:
- Entra i comprova-ho tu mateixa.
I la nina es va ficar en el mar. Però, a mesura que s'endinsava en ell, anava dissolent-se, fins que amb prou feines va quedar res d'ella. Abans que es dissolgués l'últim tros, la nina va exclamar sorpresa:

- Ara ja sé qui sóc!.

Minuts musicals

Preciós clip drigit per Lyona, del tema 'El que val la pena de veritat', interpretat per "La Casa Azul" al disc d'omenatge al grup Els Pets, anomenat PERVERSIONS.

Esclaus i mestres

Una vegada el sultà anava cavalcant pels carrers d'Istanbul, envoltat de cortesans i soldats. Tots els habitants de la ciutat havien sortit de les seves cases per veure-li. En passar, tothom li feia una reverència. Tots menys un dervix.
El sultà va detenir la processó i va fer que portessin al dervix davant ell. Va exigir saber per què no s'havia inclinat com els altres.
El dervix va contestar:
- Que tota aquesta gent s'inclini davant teu significa que tots ells anhelen el que tu tens : diners, poder, posició social. Gràcies a Déu aquestes coses ja no signifiquen gens per a mi. Així doncs, per què hauria d'inclinar-me davant teu, si tinc dos esclaus que són els teus senyors?.
La munió va contenir la respiració i el sultà es va posar blanc de còlera.
- Què vols dir? - va cridar.
- Els meus dos esclaus, que són els teus mestres, són la ira i la cobdícia - va dir el dervix tranquil·lament.
Adonant-se que el que havia escoltat era cert, el sultà es va inclinar davant el dervix.

Conte sufí

Antonio, el Príncep de Camposoto

No jutjar

Un home estava posant flors en la tomba de la seva esposa, en aquest moment va veure que un altre home d'origen xinès posava un plat amb arròs a la tomba veïna.
L'home, es va dirigir al xinès i li va dir:
- Disculpi senyor, de debò creu vostè que el difunt vindrà a menjar l'arròs…?
-Sí, va respondre el xinès, quan el seu vingui a olorar les seves flors…!

Respectar les opinions de l'altre, és una de les majors virtuts que un ésser humà pot desenvolupar. Les persones som diferents, per tant actuem i pensem diferent. Es tracta de no jutjar… sinó solament comprendre i, si no podem comprendre, respectem la seva opinió!


I parlant d'arròs i flors...

L'home

En aquest vídeo Steve Cutts fa una àcida i intel·ligent reflexió sobre la destructiva relació de l'home amb la natura.

Primitius ?

I la gent els anomena primitius...




La tribu més amenaçada de la Terra.

La nena de la selva

Tippi Degré era una nena amb un talent especial que estimava als animals tant que per a ella eren els seus millors amics i companys. Els seus pares, Sylvie Robert i Alain Degré, tots dos fotògrafs francesos i apassionats de la naturalesa, van viatjar incansablement per Àfrica, durant 10 anys, en una aventura única on Tippi va participar des del seu naixement, en el desert de Namíbia en 1990. Com explica la seva mare, Sylvie: "Va ser màgic viure en llibertat la naturalesa, al costat de Tippi. Ella va néixer i es va criar fins als deu anys en plena naturalesa, amb la companyia de tot tipus d'animals, la major part del seu temps. La meva filla posseeix un vincle d'especial harmonia i sap connectar amb la mentalitat d'aquests animals. Considerava que aquests eren els seus amics i mai els va tenir por, simplement els mirava als ulls i parlava amb ells.
A mesura que Tippi creixia, va saber adaptar-se als mitjans que l'envoltaven i va establir un vincle màgic amb els animals, però el més increïble van ser els llaços que va establir amb “Bosquimanos” i “Himbas“, tribus del Kalahari que li van ensenyar la seva llengua i els grans secrets de supervivència en el desert. A mesura que passava el temps, la seva amistat amb els Bosquimanos es va tornar tremendament afectiva i la consideraven com una més d'ells.
Fins que va complir els 10 anys, Tippi va vagar per on va voler, vestida la major part del temps només amb un "taparrabos", sent amiga d'alguns dels animals més feroços del món. El seu pati d'esbarjo eren els pujols i les terres tribals del dur desert del sud d'Àfrica.
Al tornar a França i durant els seus dos primers anys, a París, Tippi va assistir a una escola local, però tenia molt poc en comú amb els altres nens i finalment va ser educada a casa (mai va ser capaç d'acabar un any acadèmic). Tippi va sentir com si li haguessin arrabassat Àfrica injustament, i això li va causar molt dolor i una profunda tristesa. Quan va arribar a Paris es va sentir asfixiada per la falta d'espai a la ciutat i es queixava que els carrers entre els edificis eren molt estretes i no li deixaven veure el cel.
En l'actualitat, està acabant els seus estudis de cinema, en La Sorbona, i encara segueix lluitant per conciliar els dos mons tan diferents en els quals ha viscut.

L'alt preu del materialisme.

El Psicòleg Tim Kasser parla de com la cultura nord-americana del consumisme afecta el nostre benestar. Quan la gent compra dins del perenne missatge que una "bona vida" és una "vida de béns", no solament sobre utilitza els limitats recursos de la Terra, sinó que són més infeliços, i menys propensos a ajudar a uns altres. L'animació mostra els problemes derivats de l'excés de materialisme i assenyala les solucions que prometen una vida més sana, justa i sostenible.

Societat malalta

Zeitgeist Addendum és una pel·lícula en forma de documental produïda l'any 2008 per Peter Joseph. En aquesta,es descobreix el rostre d'una societat oprimida per entitats amb el poder de manipular-la i modelar-la a la seva conveniència.

Res no canviarà el meu món

Fiona Apple verssionant un preciós tema de The Beatles, "Across the universe".Cançó inclosa en la pel·lícula "Pleasantville".
Que res no canviï el teu món !!!

La revolució de les plantes

Entrevista de namasteTV a Josep Pàmies en la que ens explica les bondats de la Stevia i de les plantes medicinals enfront dels interessos dels lobbies farmacèutics. A través de l'associació la Dolça Revolució es planteja el camí per a la recuperació dels coneixements populars referent a l'ús de les plantes medicinals en general i a altres teràpies naturals de baix cost.

El nou Bruce Lee

El cim de la Deessa

Fa molt, molt de temps hi havia un mar immens que cobria tot el planeta. Només un petit tros de terra estava fora de l'abast del mar i era allí on tots els animals vivien, agrupats en ramats. Aquests paratges eren molt bonics i estaven plens de vegetació, amb plantes i arbres de tot tipus. Els animals vivien en pau en aquestes terres.
Però un dia, del fons del mar, en va sortir un drac enorme. La seva imatge era aterridora: tenia el cos ple d'escates i era de color blanc com la neu. A més, tenia cinc caps, que no parava de moure mirant a tort i a dret. La força del monstre era colossal i cada cop que es movia provocava grans onades al mar i vents huracanats. Quan aquests arribaven a terra ferma, devastaven tot el que se'ls posava davant, destrossant els prats i boscos on vivien els animals.
Espantats, els animals van fugir cap a l'est a la recerca de terres més tranquil·les. Van buscar altres regions on poguessin viure, però no n'hi havia més i van haver de tornar cap a l'oest. Tenien l'esperança que, mentre estaven buscant, el drac s'hagués calmat, però quan van arribar, van veure que les ones eren encara més grans que abans i que el vent gairebé no els deixava estar dempeus.
Ja no sabien què fer i estaven perdent les esperances, quan, enmig del cel, es van formar cinc núvols de molts colors. Anaven canviant de forma sense parar, ara seguint els forts vents, ara en direcció contrària. Per fi, els cinc núvols van formar cinc remolins, que es van concentrar transformant-se en cinc fades benèfiques. Es deien Fushou, Quiyan, Shenhui, Guanyong i Shiren.
Les fades van plantar cara al drac i van aconseguir immobilitzar-lo a la platja. Just quan el van capturar, el mar es va tranquil·litzar i el vent va parar de bufar. Tots els éssers vius es van agenollar davant les fades per a agrair-los la seva ajuda i un portaveu es va dirigir a elles:
- Oh, fades, ens heu salvat del monstre amb el vostre immens poder. Us ho agraïm molt. Per favor, seguiu vetllant per la nostra seguretat a partir d'ara.
Les fades van accedir a aquesta petició i van decidir, a més, fer-los un regal. Van ordenar al mar que es retirés i van fer aparèixer a Orient una frondosa selva. A Occident van aparèixer camps molt fèrtils, que acabaven al Sud amb uns preciosos jardins plens de flors multicolors. Al Nord, hi havia estepes fins on arribava la vista.
Per complir amb la promesa que els havien fet, i vetllar pels éssers vius del planeta, les cinc fades es van convertir en els cinc cims més alts de l'Himalaya, que en tibetà significa "Terra de Gel i Neu". La fada Fushou, es va encarregar del manteniment de l'alegria i la longevitat; la fada Shenhui de vetllar per les terres llaurades; la fada Gaunyong, va esdevenir la responsable de la prosperitat i riqueses de la terra i la fada Shiren de protegir l'activitat ramadera.
Finalment, la fada Quiyan, encarregada de la saviesa de tot el que viu, es va transformar en el cim més alt de tots, que aquí coneixem com a Everest i que els nadius anomenen el Cim "de la Deessa".

via Casa Àsia

Tots som un, aquí i ara

El lloro contradictori

Aquesta és la història d'un lloro molt contradictori. Des de feia un bon nombre d'anys vivia engabiat, i el seu propietari era un ancià al que l'animal feia companyia. Cert dia, l'ancià va convidar a un amic a la seva casa a delectar un saborós te de Caixmir. Els dos homes van passar al saló on, prop de la finestra i en la seva gàbia, estava el lloro. Es trobaven els dos homes prenent el te, quan el lloro va començar a cridar insistent i vehementment:
–Llibertat, llibertat, llibertat!
No cessava de demanar llibertat. Durant tot el temps en què va estar el convidat a la casa, l'animal no va deixar de reclamar llibertat. Fins a tal punt era esquinçadora la seva sol·licitud, que el convidat es va sentir molt apesarat i ni tan sols va poder acabar d'assaborir la seva tassa. Estava sortint per la porta i el lloro seguia cridant: !Llibertat, llibertat!.
Van passar dos dies. El convidat no podia deixar de pensar amb compassió en el lloro. Tant l'atabalava l'estat de l'animalet que va decidir que era necessari posar-ho en llibertat. Va tramar un pla. Sabia quan deixava l'ancià la seva casa per anar a comprar. Anava a aprofitar aquesta absència i a alliberar al pobre lloro. Un dia després, el convidat es va apostar prop de la casa de l'ancià i, quan ho va veure sortir, va córrer cap a la seva casa, va obrir la porta amb un ganxo i va entrar al saló, on el lloro continuava cridant: !Llibertat, llibertat! Al convidat se li partia el cor.
Qui no hagués sentit pietat per l'animalet? Es va apropar a la gàbia i va obrir la porteta de la mateixa. Llavors el lloro, aterrit, es va llançar al costat oposat de la gàbia i es va aferrar amb el seu bec i ungles als barrots de la gàbia, negant-se a abandonar-la. El lloro seguia cridant: !Llibertat, llibertat!
Com aquest lloro, són molts els éssers humans que diuen voler madurar i trobar la llibertat interior, però que s'han acostumat a la seva gàbia interna i no volen abandonar-la.

Llegenda d'Índia.

Ter, o no Ter

La presa (de pèl)

Mini-documental produït pel Grup de Defensa del Ter sobre la situació del riu Ter i el segrest de la pràctica totalitat del seu cabal de forma sistemàtica per part de canals particulars que desvien l'aigua per tal de produir energia i obtenir-ne rendiments econòmics. Una problemàtica que es repeteix centenars de vegades en el curs del riu Ter.
Realització a càrrec de Sergi Prat.
Música: "Rierol" de Ferran Palau.

Opció, renúncia

Nascut en bona família, Daye era un nen atractiu i molt intel·ligent. Quan tenia disset anys es va convertir en el jove més sol·licitat del seu poble. Venien els "casamenters" gairebé tots els dies per recomanar-li noies maques de bona família. Però els seus pares els van rebutjar a tots, perquè el pare de Daye havia tingut un somni, en el qual un vell immortal li va anunciar que el seu fill havia de casar-se amb la Princesa dels Núvols. Van passar dos anys, en veure que no venia l'anunciada núvia del seu fill, els pares es posaven cada vegada més nerviosos, perquè cap "casamenter" va tornar a trepitjar la seva casa. Es van penedir de no haver escollit una noia de bona família per al seu fill.
Un dia, quan Daye estava llegint en el seu estudi, sobtadament una agradable fragància li va cridar l'atenció. Va aixecar el cap i va veure a una jove bellíssima entrant per la seva porta. Diverses criades vestides amb fina seda i de bon port li seguien el pas. De seguida, el seu estudi es va perfumar d'una aroma embriagador i es va il·luminar amb l'extraordinària presència femenina.
El jove va quedar totalment sorprès de l'extraordinària aparició de la bellíssima i elegant dama a la seva casa. Es va posar vermell i una mica cohibit, però va encertar a dir alguna cosa que podia encaixar en aquesta situació:
—Joiosos ulls que veuen la bellesa que ennobleix la meva casa! La bella visitant va somriure dolçament, tapant-se les dents de perles amb la llarga màniga de seda. En això, una de les criades va dir:
—La dama és la Princesa dels Núvols. Venim de la Residència Celestial. Daye es va quedar gairebé encisat amb la sobtada aparició de la Princesa tan llargament esperada. Fetillat per la bellesa de la preciosa dona, es va quedar a l'acte enamorat. Però l'emoció li va robar les paraules. Per rubor, la jove tampoc trobava de moment tema de conversa. Els dos es van quedar durant una bona estona, que es va interrompre, afortunadament, amb la intervenció d'una criada intel·ligent, qui va posar entre els dos un tauler de dames xineses.
Mai abans Daye havia perdut una partida al poble, però avui no podia guanyar de cap manera a la Princesa dels Núvols. Abans d'acomiadar-se, la bella dona li va deixar mil monedes d'or perquè construís una casa, i van quedar a veure's quan estigués conclosa l'obra. La Princesa s'en va anar, deixant en el jove enamorat una viva enyorança.
Abans que passessin dos mesos, la nova casa va quedar construïda i moblada. Aquesta mateixa nit es va presentar misteriosament la princesa. El jove li va demanar la mà, però la princesa li va dir:
—Si ens casem, podem viure junts només sis anys. En canvi, podem ser amics durant trenta anys. Has de triar.
—Anem a casar-nos primer, va dir Daye, més tard veurem el que es pot fer després-. Aquesta mateixa nit es van casar. Van viure sis anys junts impregnats de felicitat. Van tenir un fill i una filla. Semblava que anaven a viure tota la vida felices, fins al punt que Daye va perdre la noció del temps i va oblidar la separació anunciada. Un bon dia va desaparèixer misteriosament la Princesa dels Núvols. Daye es va en recordar sobtadament que aquest dia es complia el sisè aniversari del seu matrimoni i va comprendre que tota opció inevitablement comporta una renúncia.


Llegenda de la Xina.

Minuts musicals

Una versió més d'un dels temes més escoltats l'any 2012.

El servent i la Mort

Vivia a Bagdad un comerciant anomenat Zaguir. Home culte i judiciós, tenia un jove servent, Ahmed, a qui apreciava molt.
Un dia, mentre Ahmed passejava pel mercat de parada en parada, es va trobar amb la Mort que el mirava amb una ganyota estranya. Espantat, va arrencar a córrer i no va parar fins a arribar a casa. Una vegada allí li va explicar al seu senyor el que li havia passat i li va demanar un cavall dient que s'aniria a Samarra, on tènia uns parents, para d'aquesta manera escapar de la Mort.
Zaguir no va tenir inconvenient a prestar-li el cavall més veloç de la seva quadra i es va acomiadar dient-li que si forçava una mica la muntura podria arribar a Samarra aquesta mateixa nit.
Quan Ahmed es va haver marxat, Zaguir va anar al mercat i a la poca estona va trobar a la mort passejant pels basars.
- Per què has espantat al meu servent? - va preguntar a la Mort-. Tard o d'hora te l'emportaràs deixa'l tranquil mentrestant.
- No era la meva intenció espantar-lo - es va excusar la Mort - però no vaig poder ocultar la sorpresa que em va causar veure'l aquí, doncs aquesta nit tinc una cita amb ell a Samarra...

Els rics no creen ocupació

Discurs censurat de Nick Hanauer a TED: "Els rics no creen ocupació" subtitulat en castellà.
Nicolas J Hanauer és un nord-americà emprenedor i capitalista de risc que viu a Seattle, Washington.
Una altra economia és possible, sempre que prevalgui l'interès general enfront del particular.

Consciència Vs reputació.

Estratègies neoliberals

Susan George reflexiona en aquesta entrevista sobre les diferències de classe i de la guerres de classes, la importància de l'educació i el seu paper en la construcció de la democràcia. Comparteix el seu punt de vista de la crisi i les raons per les quals Espanya s'ha convertit en una "rata de laboratori". Creu en la tradició intel·lectual d'Europa i ofereix algunes reflexions sobre els assoliments possibles. Susan George és presidenta del comitè de planificació del Transnational Institute de Ámsterdam, filòsofa i analista política. President d'Honor de ATTAC França.

Sistema escolar

The Great Bell Chant (The End of Suffering)

La farmàcia de Nasrudín

Nasrudín estava sense feina i va preguntar a alguns amics a quina professió podia dedicar-se. Ells li van dir: - Bé, Nasrudín, tu ets molt capaç i saps molt sobre les propietats medicinals de les herbes. Podries obrir una farmàcia.
Es va anar a casa, va pensar en això i va dir: - Sí, és una bona idea, crec que sóc capaç de ser farmacèutic. Clar que Nasrudín estava passant per un d'aquests moments en els quals desitjava ser molt prominent i molt important: - No vaig a obrir solament un herbolari o una farmàcia que s'ocupi d'herbes, vaig a obrir alguna cosa enorme i a produir un impacte significatiu.
Va comprar una tenda, va instal·lar les prestatgeries i vitrines, i quan va arribar el moment de pintar l'exterior va col·locar una bastida, ho va cobrir amb llençols i va treballar darrere d'ell. No li va deixar veure a ningú quin nom li anava a posar a la farmàcia, ni com estava pintant l'exterior.
Després de diversos dies, va distribuir fullets que deien: "La gran inauguració és demà a les nou". Totes les persones del poble i dels pobles dels voltants van venir i es van quedar dempeus esperant enfront de la nova tenda. A les nou en punt va sortir Nasrudín, i amb gest teatral va llevar el llençol que cobria la façana de la tenda, hi havia allí un enorme cartell que deia:
"FARMÀCIA CÒSMICA I GALÀCTICA DE *NASRUDÍN", i sota, amb lletres més petites: "Harmonitzada amb influències planetàries".
Moltes persones van quedar molt impressionades, i ell va fer molt bons negocis aquest dia. A la tarda, el mestre de l'escola local hi va anar i li va dir: - Francament, Nasrudín, aquestes afirmacions que vostè fa són una mica dubtoses. - No, no, - va dir Nasrudín -. Totes les afirmacions que faig sobre influències planetàries són absolutament certes: quan el sol s'aixeca, obro la farmàcia i quan el sol es posa, la tanco.

Creixement econòmic sense fi ?????

Hi ha raons a la natura, per què les coses no creixen indefinidament.
Atès que el creixement econòmic augmenta, estem empenyent el planeta cada vegada més enllà de certs límits ambientals reals. Amb cada duplicació de l'economia mundial s'utilitza l'equivalent dels recursos de tots els doblatges anteriors junts.

Les molèsties

No tinc... sóc

Qüestió de nombres...

D'entre tots els pobles que el Mullah Nasrudín va visitar en els seus viatges, hi havia un que era especialment famós perquè als seus habitants se'ls donaven molt bé els nombres. Nasrudín va trobar allotjament a la casa d'un granger. Al matí següent, es va adonar que el poble no tenia pou. Cada matí, algú de cada família del poble carregava un o dos rucs amb garrafes buides i s'anaven a un rierol que estava a una hora de camí, omplien les garrafes i les portaven de tornada al poble, la qual cosa els portava una altra hora més.
"No seria millor si tinguéssiu aigua al poble?", va preguntar el Mullah al granger de la casa en la qual s'allotjava.
"Per descomptat que seria molt millor!", va dir el granger. "L'aigua em costa cada dia dues hores de treball per a un ruc i un noi que porta el ruc. Això fa a l'any mil quatre-centes seixanta hores, si comptes tant les hores del ruc com les del noi. Però si el ruc i el noi estiguessin treballant en el camp tot aquest temps, jo podria, per exemple, plantar tot un camp de carabasses i collir quatre-centes cinquanta-set carabasses més cada any, que al preu actual aconseguirien per comprar vaca i mitjana".
"Veig que ho tens tot ben calculat", va dir Nasrudín admirat. "Per què, llavors, no construeixes un canal per portar l'aigua al riu?"
"Això no és ben simple!", va dir el granger. "En el camí hi ha un pujol que hauríem de travessar. Si posés al meu ruc i al meu noi a construir un canal en comptes d'enviar-los per l'aigua, els portaria cinc-cents anys si treballessin dues hores al dia. Només em queden altres trenta anys més de vida, mesos més, mesos menys, o altres 6 i 3/4 si deixo el tabac. Així que m'és més barat enviar-los per l'aigua."
"Sí, però, és que series tu l'únic responsable de construir un canal? Sou moltes famílies al poble."
"Clar que sí", va dir el granger. "Hi ha cent famílies al poble. Si cada família enviés cada dia dues hores un ruc i un noi, el canal estaria fet en cinc anys. I si treballessin deu hores al dia, estaria acabat un any".
"Llavors, per què no l'hi comentes als teus veïns i els suggereixes que tots junts construïu el canal?"
"Doncs... - prenent un altre cigar - ... Mira, si jo haig de parlar de coses importants amb un veí, haig de convidar-li a la meva casa, oferir-li te i sucre, parlar amb ell del temps i de la nova collita, després de la seva família, els seus fills, les seves filles, els seus néts. Després li haig de donar de menjar i després un altre te amb galetes i ell ha de preguntar-me llavors sobre la meva granja i sobre la meva família per finalment arribar amb tranquil·litat al tema i tractar-ho amb cautela. Això porta un dia sencer. Com som cent famílies al poble, hauria de parlar amb noranta-nou caps de família. Estaràs d'acord amb mi que jo no puc estar noranta-nou dies seguits discutint amb els veïns. La meva granja s'enfonsaria. El màxim que podria fer seria convidar a un veí a la meva casa per setmana. Com un any té només cinquanta-dues setmanes, això significa que em portaria gairebé dos anys parlar amb els meus veïns.
Coneixent als meus veïns com els conec, t'asseguro que tots estarien d'acord amb fer arribar l'aigua al poble, perquè tots ells són bons amb els nombres. I com els conec, t'asseguro, cadascun prometria participar si els altres participessin també. Llavors, després de dos anys, hauria de tornar a començar una altra vegada des del principi, convidant-los de nou a la meva casa i dient-los que tots estan disposats a participar".
"Val", va dir el Hodja, "però llavors en quatre anys estaríeu preparats per començar el treball. I a l'any següent, el canal estaria construït!"
"Hi ha un altre problema", va dir el granger. "Estaràs d'acord amb mi que una vegada que el canal estigui construït, qualsevol podrà servir-se de l'aigua, tant si ha o no contribuït amb la seva part de treball corresponent."
"Ho entenc", va dir Nasrudín. "Fins i tot si volguéssiu, no podríeu vigilar tot el canal."
"Doncs no", va dir el granger. "Qualsevol espavilat que s'hagués lliurat de treballar, es beneficiaria de la mateixa manera que els altres i sense cost algun".
"Haig d'admetre que tens raó", va dir Nasrudín.
"Així que com a cadascun de nosaltres se'ns donen bé els nombres, intentarem escapolir-nos. Un dia el ruc no tindrà forces, un altre dia el noi d'algú tindrà tos, un altre la dona d'algú estarà malalta, i el nen i el ruc hauran d'anar a buscar al metge...
Com a nosaltres se'ns donen bé els nombres, intentarem escórrer l'embalum. I com cadascun de nosaltres sap que els altres no faran el que han de, cap manarà al seu ruc o al seu noi a treballar. Així que la construcció del canal ni tan sols es començarà..."
"Haig de reconèixer que les teves raons sonen molt convincents", va dir *Nasrudín que es va quedar pensatiu per un moment, però de sobte va exclamar: "Conec un poble a l'altre costat de la muntanya que tenia el mateix problema que vosaltres teniu. Però ells tenen un canal des de fa ja vint anys."
"Efectivament", va dir el granger, "però a ells no se'ls donen bé els nombres... "