22 euros i mig

Expliquen que una nit, quan a la casa tots dormien, el petit Ernesto de 5 anys es va aixecar del seu llit i va anar a la cambra dels seus pares. Es va parar al costat del llit del costat del seu pare i tirant de les mantes el va despertar.
- Quant guanyes, papa?
- Eh? Com?_ va preguntar el pare entre somnis.
- Que quant guanyes en el treball.
- Fill, són les 12 de la nit, ves a dormir.
- Sí papa, ja me'n vaig, però tu quant guanyes al teu treball?
El pare es va incorporar en el llit i amb un crit ofegat li va ordenar: - Ves al llit immediatament, aquests no són temes per preguntar-me!- i va estendre el dit assenyalant la porta. Ernesto va baixar el cap i va anar a la seva cambra.
Al matí següent el pare va pensar que havia estat massa sever amb Ernesto i que la seva curiositat no mereixia tant retret. En un intent de reparar-ho, en el sopar el pare va decidir contestar-li al seu fill:
- Respecte de la pregunta d'anit, Ernesto, jo tinc un sou de 1800 euros, però amb els impostos i descomptes em queden uns 1200 euros.
- Uhh! ? quant guanyes, papa - va contestar Ernesto.
- No tant fill, hi ha moltes despeses.
- Ahh? i treballes moltes hores?.
- Sí fill, tot el dia.
- Ahh - Va assentir el noi, i va seguir: - Llavors tu tens molts diners, no?
- Ja n'hi ha prou de preguntes, ets molt petit per estar parlant de diners.
Un silenci va envair la sala i tots callats van anar a dormir. Aquella nit, una nova visita d'Ernesto va interrompre el somni dels seus pares. Aquesta vegada portava un paper amb nombres guixats a la mà.
- Papa em pots prestar 5 euros?
- Ernesto? són les 2 del matinada!! - es va queixar el papà.
- Sí però me'ls pots deixar?
El pare no li va permetre acabar la frase. - Així que aquest era el tema pel qual estàs preguntant tant pels diners, marrec impertinent. Vés-te'n immediatament al llit abans que et doni un cop amb la sabatilla. Fora d'aquí! Al teu llit. Ara !!.
Mitja hora després, potser per la consciència de l'excés, potser per la mediació de la mare o simplement perquè la culpa no el deixava dormir, el pare va anar a la cambra del seu fill. Des de la porta va escoltar plorar gairebé en silenci. Es va asseure en el seu llit i li va parlar. - Perdona'm si et vaig cridar, Ernesto, però són les dues de la matinada, tota la gent està dormint, no hi ha cap negoci obert, no pots esperar fins demà? - Sí papa - va contestar el noi entre mocs. El pare es va ficar la mà en la butxaca i va treure la seva cartera d'on va extreure un bitllet de cinc euros. - Aquí tens els diners que em vas demanar.
El noi es va eixugar les llàgrimes amb el llençol i va saltar fins al seu armari, d'aquí va treure una llauna i de la llauna unes monedes i uns pocs bitllets de cinc euros. Va agregar els cinc euros al costat de la resta i va comptar amb els dits quant diners tenia. Després va agafar els diners entre les mans i els va posar al llit enfront del seu pare que el mirava somrient.
- Ara sí - va dir Ernesto - arribo just, vint i dos euros i mig .
- Molt bé fill, i què vols fer amb aquests diners?
- Em vens una hora del teu temps?