Per què estic aquí?

Una nit Mulla Nasrudin caminava per un carrer. El carrer estava solitari i de sobte es va adonar que uns homes a cavall, una espècie de tropa es dirigien cap a ell. La seva ment va començar a treballar. Va pensar que podien ser assaltants, que podien matar-lo. O que podien ser soldats del rei i que s'el podien emportar perquè prestés el servei militar o qualsevol altra cosa. Es va espantar i quan els cavalls i el soroll que formaven se li van apropar, es va posar a córrer i va entrar en un cementiri, i per poder amagar-se es va tombar en una fossa oberta.
En veure a aquell home corrent, els genets, que eren simples viatjants, es van adonar del que havia succeït. Van córrer darrera de Mulla Nasrudin i es van apropar a la tomba en què estava. El jeia amb els ulls tancats com si estigués mort. « Què et passa? Per què t'has espantat tant de sobte? Què passa?» Llavors Mulla Nasrudin es va adonar que s'havia espantat a si mateix sense motiu. Va obrir els seus ulls i va dir, «És alguna cosa molt complexa, molt complicada. Si insistiu a preguntar-me perquè estic aquí, us ho diré. Estic aquí per la vostra culpa i vosaltres esteu aquí per la meva».