Hi havia una vegada, fa molts, moltíssims anys, un petit arbre que creixia al bosc. A mesura que s'anava fent alt i fort, va començar a prendre consciència de la immensitat del cel que s'obria sobre la seva copa. Va observar també el vaivé dels núvols, en el seu viatge incessant pel cel. Finalment, es va fixar en els ocells que volaven sobre seu. El cel, els núvols, els ocells... Donava la sensació de que tots viurien eternament. Conforme es feia més gran, l'arbre s'anava convencent que eren en efecte éssers eterns, i va arribar un moment en el qual també ell va sentir el desig de viure per sempre.
Un bon dia, un guarda-boscs passejava pel boscatge. L'home, de gest amable, va notar de seguida que el jove arbre no era del tot feliç.
Digues-me què et passa? -li va preguntar.
L'arbre, que al principi se sentia una miqueta poc inclinat a compartir el seu secret, va acabar per sincerar-se amb el guarda-boscs:
M'agradaria viure per sempre -Li va dir.
Doncs potser sigui aquest la teva destinació -li va contestar el guarda-boscs-. Qui t'ha dit a tu que no vagis a ser-ho?
Van passar els dies i els mesos i, una vegada més, l'home de mirada amable es va apropar a l'arbre, que, lluny ja de ser un petit arbre, s'havia convertit en un arbre alt i robust.
Encara vols viure per sempre? -li va preguntar.
Així és -li va contestar l'arbre immediatament.
Doncs crec que puc ajudar-te... però abans has de donar-me el teu consentiment perquè et tali.
L'arbre, atònit, va replicar:
Et dic que vull viure per sempre i a tu només se t'ocorre talar-me. Estàs bromejant, veritat? Ja sé que dit així, al bot, sembla una bogeria, però sí confies en mi, et prometo que el teu desig es farà realitat. Després de donar-li moltes, moltíssimes voltes a l'assumpte, l'arbre va donar el seu consentiment. El guarda-boscs va tornar amb una enorme i afilada destral i el va talar. La seva essència es va vessar i es va perdre pel bosc. La tendra fusta va ser tallada llavors en taulons, que a continuació van ser premsades, modelades, llimades, i finalment recobertes d'una asfixiant capa de vernís. L'arbre plorava dintre seu, tal era la seva angoixa i el seu dolor. Ja no hi havia escapatòria, pensava, així que es va encomanar a les mans de l'artesà, perdent tota esperança de convertir-se en un ésser etern.
L'artesà va fer d'ell un bell violí, que va romandre intacte en el seu funda durant anys. Sovint, l'arbre recordava amb nostàlgia els seus anys de joventut en el bosc i sentia llavors una immensa tristesa. Que idiota que havia estat, deixant-se enganyar pel destral d'un guarda-boscs. Com havia pogut ser tan ingenu com per pensar que d'aquesta forma viuria per sempre?
Però un bon dia el violí va ser tret del seu estoig i acariciat amb amor per unes mans desconegudes. L'arbre va contenir la respiració, i li van tremolar fins a les vetes quan un suau arc li va acariciar el pit. Aviat els seus tremolors es van convertir en un so pur i melòdic que li va recordar el so del vent entre les fulles, el lliscar-se dels núvols en el seu viatge cap a l'eternitat, el bateg d'ales dels ocells al cel blau.
Un so pur. Unes notes pures i netes. Era, sens dubte, la música de l'eternitat.
La meva essència s'ha convertit en música -va sospirar l'arbre-. El guarda-boscs tenia raó.
A partir d'aquest moment, la seva música va començar a ressonar en els cors d'els qui li escoltaven. Quan les seves notes melodioses van haver aconseguit tots els cors del món, l'arbre va travessar les portes de l'eternitat i es va convertir, ell també, en un ésser etern.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada