Tu no ets el que tens

Explica una vella llegenda –d'aquestes que contenen importants veritats que es transmeten de generació en generació- que, en la més elevada muntanya d'un llunyà i desconegut paratge, vivia un ancià monjo la saviesa del qual i sensatesa l'havien convertit en oracle vivent dels habitants dels pobles propers i llunyans.
Els qui tenien dubtes sobre si mateixos o sobre com canalitzar la seva vida, els qui afrontaven problemes personals o professionals, els qui no es sentien bé… Tots peregrinaven al cim de la muntanya per trobar-se amb l'il·lustre personatge.
Sembla ser que un fred matí va rebre l'ermità una curiosa visita: un home jove, abillat amb belles i cares vestidures, acompanyat per dos servents i un fantàstic cavall… Un jove ric, però de mirada trista.
- En què puc ajudar-vos, jove senyor?- va preguntar l'ancià amb un dolç somriure de benvinguda en els seus llavis.
- Acudeixo a demanar-vos consell, doncs m'han dit que sou un gran mestre en l'art de viure- va respondre el seu jove interlocutor. El meu pare és un poderós terratinent que m'ha educat des de jove perquè li substitueixi jo en el càrrec. M'ha format per ser astut i valerós, per ser un líder. Tinc a la meva disposició tots els diners, poder i força que són necessaris per defensar les meves terres i a la meva gent. Però no sóc feliç, em sento trist, buit i sol… I sento que aquest estat m'afebleix… També per exercir la meva funció. Què puc fer?
El monjo clavà la seva mirada en els tristos però segurs ulls del seu visitant i li va contestar:
- Fa molts anys, un gran mestre va respondre a un jove que va acudir a ell amb una pregunta semblant a la qual tu m'has fet: “Ven quant tens, dóna els diners als pobres i tindràs un tresor en el Cel”. I seria veritablement una solució: si et desprenguessis de tots els teus béns i et dediquessis a conrear el teu esperit i no les teves riqueses materials, estic convençut que aconseguiries la pau i la felicitat que ara et falten… Però també és cert que deshonraries a la teva família i trairies la confiança dipositada en tu pel teu pare. Per aquest motiu, vaig a mostrar-te un secret que pocs coneixen però que pot canviar-te la vida… Segueix-me.
Mentre els servents es quedaven a cura del cavall, el jove va caminar darrera de l'ermità, que el va conduir a l'interior de l'habitatge que aquest havia construït amb les seves pròpies mans entre els arbres, en un bucòlic racó. En creuar el llindar, va sorprendre al visitant l'austeritat de l'estada, així com la pau i l'assossec que es respiraven en ella. Apropant-se a una de les finestres de la seva llar, el savi va requerir al ric hereu perquè mirés a través del cristall.
- Què veus? – li va preguntar.
- Veig el cel, els núvols, el sol, el camp, el meu cavall i als meus servents, que estan a la seva cura.
- Aturat una mica més en l'explicació- va pregar el monjo.
Atenent a la seva petició, va començar de nou a relatar el jove:
- Veig un cel blau, net i relaxant, solcat per uns pocs núvols que semblen de cotó i pel vol harmoniós de dos ocells que no aconsegueixo distingir si són àguiles… Però que ho semblen. Veig la llum i sento sobre la meva pell la tènue calor que procedeix del sol, fent més agradable el fred clarejar amb el qual he iniciat la meva travessia. Veig la verda i humida herba i els antics arbres bressolats per la brisa… Veig al meu veloç i fidel cavall, negre com la més fosca de les nits… I veig als meus servents, abillats amb riques vestidures per al seu rang, cuidant d'ell…
- Bé, bé… Molt bé- va respondre l'oracle mentre es movia per l'habitació. Mira ara per aquesta altra finestra i digues-me què veus.
Quan el visitant va aconseguir al seu amfitrió, li va respondre amb veu alterada:
- Però això no és una finestra, avi, és un mirall!
- Et dic que em diguis què veus en el cristall- li va contestar sense alterar-se l'ancià.
- Doncs què vaig a veure… Em veig a mi mateix!
Amb visible felicitat, el monjo va continuar:
- Exacte, et veus a tu mateix… Només a tu mateix… Saps quin és la diferència entre la finestra i el mirall? Que la finestra té un cristall transparent, buit, pur, net… Mentre que el mirall és el resultat d'aplicar una mica de plata al cristall… I, quan hi ha plata pel mig, un deixa de veure als altres i passa a parar esment només a si mateix. Aquesta és l'ensenyament que has de en portar-t'en avui d'aquí, de la meva llar: no és necessari que renunciïs a les teves riqueses ni de la teva posició, però sí que cal que mantinguis el teu cor desenganxat d'elles. Tu no ets el que tens, ets molt més. I has de mantenir-te com el cristall de la finestra, net i transparent, atent al que t'envolta, amb la vista posada en els altres… Per paradoxal que et sembli, només així aconseguiràs la felicitat. Aquesta felicitat que alguns comparen a una finestra que només s'obre cap a fora, lliurant-te als altres. No deixis que la plata cegui la teva visió i t'impedeixi veure a les persones que t'envolten i el bell paisatge que hi ha al teu al voltant. Gaudeix de tot quant t'ofereix l'existència, aquesta és l'autèntica riquesa que et portarà aquesta i pau a la teva vida. L'única que podràs fer créixer compartint-la i l'única que podràs portar-te amb tu al més enllà.
Amb el ressò d'aquestes sàvies paraules en les seves oïdes, el jove ric va prendre el camí de tornada a la seva llar… Amb el cor ple d'agraïment i alegria en veure davant d'ell, sobre el seu flamant cavall, a dos sorpresos servents que es recuperaven del cansament del viatge mentre que el seu senyor els seguia, somrient, caminant amb pas viu… I amb ales en l'ànima.
Encara que res havia canviat, tot havia canviat… Perquè ell havia canviat.
Des de llavors el jove va ser feliç, i va irradiar alegria, justícia i pau a quants li envoltaven… Fins que va envellir i, sent ja vidu, va deixar a càrrec de les seves riqueses al seu propi fill i s'en va anar a viure a una casa vella, oculta entre els arbres, en un bucòlic racó, en la qual convivien una finestra i un mirall que li havien canviat la vida.
I allí, auster i feliç, va morir i es va portar amb si un cor replet de tresors a aquest altre món en el qual un savi i ancià monjo l'esperava amb un somriure en els llavis. El somriure del que rep a l'amic i es fon amb ell en una abraçada sense fi.