—No deixis de dirigir la perspicàcia mental del teu company quan pertoqui. Que no es limiti a visitar llocs sants, perquè si la ment no va buidant-se, de què serveixen totes les peregrinacions del món? No hi ha lloc més sant que la comprensió d'una ment clara i lliure.
Els dos monjos caminaven diligents d'un a un altre lloc sacre. Visitaven monestirs, centres de peregrinació, santuaris i temples.
—Però no hi ha peregrinació més important que la que fem a la ment serena dins de nosaltres a través de la meditació —va dir el monjo més gran.
El monjo jove es va encongir d'espatlles i va somriure amb autosuficiència. Era molt més divertit peregrinar d'aquí cap enllà que asseure's com un "santet" en meditació. El monjo gran meditava totes les nits abans de disposar-se a agafar el son. El monjo jove cedia a la seva mandra i s'abstenia de meditar.
Van passar les setmanes. El monjo gran va preguntar al jove:
—Què tal està la teva ment?
—A què ve aquesta pregunta? —va replicar molest el monjo jove—. La meva ment està perfecta. La sento lliure de tota alteració, equilibrada i atenta.
—Et felicito —va reposar el monjo gran.
Vesprejava. Regnava un silenci perfecte. Els monjos es van disposar a prendre l'últim aliment del dia. Van obrir una espècie de petita carmanyola que incloïa dues peces d'aliment: una gran i una petita. El monjo gran va allargar la mà i es va apropiar del tros més gran. Indignat, el monjo jove va dir:
—Quina cara més dura! Sembla increïble! No has dubtat un moment a prendre el tros gran. —Així és —va dir afablement el monjo gran.
—És una vergonya! —va exclamar en el súmmum de la irritació el monjo jove—. I a més no et disculpes!
—Calma't —va dir el monjo gran—. Digues-me, tu que haguessis fet?
—T'asseguro que jo hauria agafat el tros petit en lloc del gran.
—Llavors, el meu bon amic, on es el problema? Ja ho tens.
Conte budista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada