Qüestió de nombres...

D'entre tots els pobles que el Mullah Nasrudín va visitar en els seus viatges, hi havia un que era especialment famós perquè als seus habitants se'ls donaven molt bé els nombres. Nasrudín va trobar allotjament a la casa d'un granger. Al matí següent, es va adonar que el poble no tenia pou. Cada matí, algú de cada família del poble carregava un o dos rucs amb garrafes buides i s'anaven a un rierol que estava a una hora de camí, omplien les garrafes i les portaven de tornada al poble, la qual cosa els portava una altra hora més.
"No seria millor si tinguéssiu aigua al poble?", va preguntar el Mullah al granger de la casa en la qual s'allotjava.
"Per descomptat que seria molt millor!", va dir el granger. "L'aigua em costa cada dia dues hores de treball per a un ruc i un noi que porta el ruc. Això fa a l'any mil quatre-centes seixanta hores, si comptes tant les hores del ruc com les del noi. Però si el ruc i el noi estiguessin treballant en el camp tot aquest temps, jo podria, per exemple, plantar tot un camp de carabasses i collir quatre-centes cinquanta-set carabasses més cada any, que al preu actual aconseguirien per comprar vaca i mitjana".
"Veig que ho tens tot ben calculat", va dir Nasrudín admirat. "Per què, llavors, no construeixes un canal per portar l'aigua al riu?"
"Això no és ben simple!", va dir el granger. "En el camí hi ha un pujol que hauríem de travessar. Si posés al meu ruc i al meu noi a construir un canal en comptes d'enviar-los per l'aigua, els portaria cinc-cents anys si treballessin dues hores al dia. Només em queden altres trenta anys més de vida, mesos més, mesos menys, o altres 6 i 3/4 si deixo el tabac. Així que m'és més barat enviar-los per l'aigua."
"Sí, però, és que series tu l'únic responsable de construir un canal? Sou moltes famílies al poble."
"Clar que sí", va dir el granger. "Hi ha cent famílies al poble. Si cada família enviés cada dia dues hores un ruc i un noi, el canal estaria fet en cinc anys. I si treballessin deu hores al dia, estaria acabat un any".
"Llavors, per què no l'hi comentes als teus veïns i els suggereixes que tots junts construïu el canal?"
"Doncs... - prenent un altre cigar - ... Mira, si jo haig de parlar de coses importants amb un veí, haig de convidar-li a la meva casa, oferir-li te i sucre, parlar amb ell del temps i de la nova collita, després de la seva família, els seus fills, les seves filles, els seus néts. Després li haig de donar de menjar i després un altre te amb galetes i ell ha de preguntar-me llavors sobre la meva granja i sobre la meva família per finalment arribar amb tranquil·litat al tema i tractar-ho amb cautela. Això porta un dia sencer. Com som cent famílies al poble, hauria de parlar amb noranta-nou caps de família. Estaràs d'acord amb mi que jo no puc estar noranta-nou dies seguits discutint amb els veïns. La meva granja s'enfonsaria. El màxim que podria fer seria convidar a un veí a la meva casa per setmana. Com un any té només cinquanta-dues setmanes, això significa que em portaria gairebé dos anys parlar amb els meus veïns.
Coneixent als meus veïns com els conec, t'asseguro que tots estarien d'acord amb fer arribar l'aigua al poble, perquè tots ells són bons amb els nombres. I com els conec, t'asseguro, cadascun prometria participar si els altres participessin també. Llavors, després de dos anys, hauria de tornar a començar una altra vegada des del principi, convidant-los de nou a la meva casa i dient-los que tots estan disposats a participar".
"Val", va dir el Hodja, "però llavors en quatre anys estaríeu preparats per començar el treball. I a l'any següent, el canal estaria construït!"
"Hi ha un altre problema", va dir el granger. "Estaràs d'acord amb mi que una vegada que el canal estigui construït, qualsevol podrà servir-se de l'aigua, tant si ha o no contribuït amb la seva part de treball corresponent."
"Ho entenc", va dir Nasrudín. "Fins i tot si volguéssiu, no podríeu vigilar tot el canal."
"Doncs no", va dir el granger. "Qualsevol espavilat que s'hagués lliurat de treballar, es beneficiaria de la mateixa manera que els altres i sense cost algun".
"Haig d'admetre que tens raó", va dir Nasrudín.
"Així que com a cadascun de nosaltres se'ns donen bé els nombres, intentarem escapolir-nos. Un dia el ruc no tindrà forces, un altre dia el noi d'algú tindrà tos, un altre la dona d'algú estarà malalta, i el nen i el ruc hauran d'anar a buscar al metge...
Com a nosaltres se'ns donen bé els nombres, intentarem escórrer l'embalum. I com cadascun de nosaltres sap que els altres no faran el que han de, cap manarà al seu ruc o al seu noi a treballar. Així que la construcció del canal ni tan sols es començarà..."
"Haig de reconèixer que les teves raons sonen molt convincents", va dir *Nasrudín que es va quedar pensatiu per un moment, però de sobte va exclamar: "Conec un poble a l'altre costat de la muntanya que tenia el mateix problema que vosaltres teniu. Però ells tenen un canal des de fa ja vint anys."
"Efectivament", va dir el granger, "però a ells no se'ls donen bé els nombres... "