El valor de les persones

“Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc maldestre i bastant ximple. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valorin més?”
El mestre, sense mirar-ho, li va dir:
-Em sap greu noi, no puc ajudar-te, haig de resoldre primer el meu propi problema. Potser després…- i fent una pausa va agregar: Si volguessis ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest tema amb més rapidesa i després tal vegada et pugui ajudar.
-E…encantat, mestre -va titubejar el jove però va sentir que una altra vegada era desvalorat i les seves necessitats postergades.
-Bé- va assentir el mestre.
Es va treure un anell que portava al dit petit de la mà esquerra i donant-li-ho al noi, li va dir- agafa el cavall que està allí fora i cavalca fins al mercat. Haig de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. És necessari que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d'una moneda d'or.
Vés-te'n ja i torna amb aquesta moneda el més ràpid que puguis.
El jove va agafar l'anell i va partir.
Amb prou feines va arribar, va començar a oferir l'anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l'anell.
Quan el jove esmentava la moneda d'or, alguns reien, uns altres li giraven la cara i només un ancià va ser tan amable com per prendre's la molèstia d'explicar-li que una moneda d'or era molt valuosa per lliurar-la a canvi d'un anell.
En afany d'ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un atuell de coure, però el jove tenia instruccions de no acceptar menys d'una moneda d'or, i va rebutjar l'oferta.
Després d'oferir la seva joia a tota persona que es creuava al mercat -més de cent persones- i abatut pel seu fracàs, pujà al seu cavall i va tornar.
Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d'or. Podria llavors haver-la-hi lliurat al mestre per alliberar-ho de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda.
Va entrar a l'habitació.
-Mestre -va dir- ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser pogués aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del veritable valor de l'anell.
-Què important es el que has dit, jove amic -va contestar somrient el mestre-. Hem de saber primer el veritable valor de l'anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell, per saber-ho?
Digues-li que voldries vendre l'anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que t'ofereixi, no l'hi venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El jove va tornar a cavalcar.
El joier va examinar l'anell a la llum del llum d'oli, ho va mirar amb la seva lupa, ho va pesar i després li va dir:
-Digues-li al mestre, noi, que si el vol vendre ja, no puc donar-li més que 58 monedes d'or pel seu anell.
-58 monedes?!-va exclamar el jove.
-Sí -va replicar el joier- Jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé… si la venda és urgent…
El Jove va córrer emocionat a casa del mestre a explicar-li el succeït.
-Asseu-te -va dir el mestre després d'escoltar-lo-. Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I com a tal, només pot avaluar-te veritablement un expert. Que fas per la vida pretenent que qualsevol coneix-hi el teu veritable valor?
I dient això, va tornar a posar-se l'anell en el dit petit de la seva mà esquerra.

conte Zen