Era la primera vegada que estava en aquest poble i una multitud s'havia reunit en un auditori per escoltar-lo. Nasrudin, que en veritat no sàvia què dir, perquè ell sabia que res sabia, es va proposar improvisar alguna cosa i així intentar sortir del embolic en el qual es trobava.
Va entrar molt segur i es va parar davant de la gent. Va obrir les mans i va dir:
-Suposo que si vostès estan aquí, ja sabran què és el que tinc per dir-los.
La gent va dir:
-No, no... Què és el que tens per dir-nos? No ho sabem parla'ns! Volem escoltar-te!
Nasrudin va contestar:
-Si vostès han vingut fins a aquí sense saber que és el que jo vinc a dir-los, llavors no estan preparats per escoltar-ho.
Dit això, es va aixecar i s'en va anar.
La gent es va quedar sorpresa. Tots havien vingut aquest matí per escoltar-lo i l'home s'anava simplement dient-los això. Hauria estat un fracàs total si no fos perquè un dels presents (mai en falta un) mentre Nasrudin s'allunyava, va dir en veu alta:
-Què intel·ligent!
I com sempre succeeix, quan un no entén res i un altre diu "què intel·ligent!", per no sentir-se un idiota un repeteix: "si, clar, quin intel·ligent!". I llavors, tots van començar a repetir:
-Què intel·ligent.
-Què intel·ligent.
Fins que un va afegir:
-Si, quin intel·ligent, però... què breu.
I un altre va agregar:
-Té la brevetat i la síntesi dels savis. Perquè té raó. Com nosaltres hem vingut sense si més no saber què venim a escoltar? Què estúpids hem estat. Hem perdut una oportunitat meravellosa. Quina il·luminació, quina saviesa. Anem a demanar-li a aquest home que doni una segona conferència.
Llavors van anar a veure a Nasrudin. La gent havia quedat tan sorpresa amb el que havia passat en la primera reunió, que alguns havien començat a dir que el coneixement d'Ell era massa per reunir-ho en una sola conferència.
Nasrudin va dir:
-No, és just al contrari, estan equivocats. El meu coneixement amb prou feines donen per a una conferència. Mai podria donar-ne dues.
La gent va dir:
-Què humil!
I com més Nasrudin insistia que no tènia res per dir, amb major raó la gent insistia que volien escoltar-ho una vegada més. Finalment, després de molta obstinació, Nasrudin va accedir a donar una segona conferència.
L'endemà, el suposat il·luminat va tornar al lloc de reunió, on hi havia més gent encara, doncs tots sabien de l'èxit de la conferència anterior. Nasrudin es va parar enfront del públic i va insistir amb la seva tècnica:
-Suposo que vostès ja sabran que he vingut a dir-los.
La gent estava avisada per cuidar-se de no ofendre al mestre amb la infantil resposta de l'anterior conferència; així que tots van dir:
-Si, clar, per descomptat ho sabem. Per això hem vingut.
Nasrudin va baixar el cap i llavors va afegir:
-Bé, si tots ja saben què és el que vinc a dir-los, jo no veig la necessitat de repetir.
Es va aixecar i s'en va tornar a anar.
La gent es va quedar estupefacta; perquè encara que ara havien dit una altra cosa, el resultat havia estat exactament el mateix. Fins que algú, un altre algú, va cridar:
-Brillant!
I quan tots van sentir que algú havia dit "brillant!", la resta va començar a dir:
-Si, clar, est és el complement de la saviesa de la conferència d'ahir!
-Què meravellós
-Quin espectacular
-Quin sensacional, quin bàrbar
Fins que algú va dir:
-Si, però... molta brevetat.
-És cert- es va queixar un altre
-Capacitat de síntesi- va justificar un tercer.
I de seguida es va sentir:
-Volem més, volem escoltar-ho més. Volem que aquest home ens doni més de la seva saviesa!
Llavors, una delegació dels notables va anar a veure a Nasrudin per demanar-li que donés una tercera i definitiva conferència. Nasrudin va dir que no, que de cap manera; que ell no tènia coneixements per donar tres conferències i que, a més, ja tènia que tornar a la seva ciutat d'origen.
La gent li va implorar, li va suplicar, li va demanar una vegada i una altra; pels seus ancestres, per la seva descendència, per tots els sants, pel que fos. Aquella persistència ho va persuadir i, finalment, Nasrudin va acceptar tremolant donar la tercera i definitiva conferència.
Per tercera vegada es va parar davant del public, que ja eren multituds, i els va dir:
-Suposo que vostès ja sabran de què els vaig a parlar.
Aquesta vegada, la gent s'havia posat d'acord: només l'intendent del poblat contestaria. L'home de primera fila va dir:
-Alguns si i uns altres no.
En aquest moment, un llarg silenci va estremir a l'auditori. Tots, fins i tot els joves, van seguir a Nasrudin amb la mirada.
Llavors el mestre va respondre:
-En aquest cas, que els que ho saben... l'hi expliquin als que no ho saben.
Es va aixecar i s'en va anar.
Conte Sufi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada