Els dàtils d'en ELIAHU

En un oasi amagat entre els mes llunyans paisatges del desert, es trobava el vell ELIAHU de genolls, a un costat d'algunes palmeres datileres.
El seu veí HAKIM, l'acaudalat mercader, es va detenir en l'oasi a abeurar els seus camells i va veure a ELIAHU suant, mentre semblava cavar a la sorra.
Que tal ancià? La pau sigui amb tu.
-Amb tu- va contestar ELIAHU sense deixar la seva tasca.
-Que fas aquí, amb aquesta temperatura, i aquesta pala a les mans?
-Sembro- va contestar el vell.
-Que sembres aquí, ELIAHU?
-Dàtils -va respondre ELIAHU mentre assenyalava al seu al voltant el palmar.
-Dàtils!!!- va repetir el nouvingut, i tancà els ulls com qui escolta la major estupidesa.
-La calor t'ha danyat el cervell, estimat amic. Vina, deixa aquesta tasca i anem a la botiga a beure una copa de licor.
-No, he d'acabar la sembra. Després si vols, beurem...
-Digues-me, amic: Quants anys tens?
-No se... seixanta, setanta, vuitanta, no ho se... ho he oblidat... però això que importa?
-Mira amic, els datilers triguen mes de 50 anys a créixer i just després de ser palmeres adultes estan en condicions de donar fruits. Jo no estic desitjant-te el mal i ho saps, tant de bo visquis fins als 151 anys, però tu saps que difícilment puguis arribar a collir alguna cosa del que avui sembres. Deixa això i vina a beure amb mi.
-Mira Hakim, jo vaig menjar els dàtils que un altre va sembrar, un altre que tampoc va somiar amb provar aquests dàtils. Jo sembro avui, perquè uns altres puguin menjar demà els dàtils que avui planto... i encara que solament fora en honor d'aquell desconegut, val la pena acabar la meva tasca.