La tristesa i la fúria

En un regne encantat on els homes mai poden arribar, o potser on els homes transiten eternament sense adonar-se...
En un regne màgic, on les coses no tangibles, es tornen concretes.
Havia una vegada... un estany meravellós.
Era una llacuna d'aigua cristal·lina i pura on nedaven peixos de tots els colors existents i on totes les tonalitats del verd es reflectien permanentment...
Fins a aquest estany màgic i transparent es van acostar a banyar-se fent-se mútua companyia, la tristesa i la fúria.
Les dues es van llevar les seves vestimentes i nues les dues van entrar a l'estany.
La fúria, apurada (com sempre esta la fúria), urgida, sense saber per que, es va banyar ràpidament i més ràpidament encara, va sortir de l'aigua...
Però la fúria és cega, o almenys no distingeix clarament la realitat, així que , nua i apurada, es va posar, al sortir, la primera roba que va trobar...
I va succeir que aquesta roba no era la seva, sinó la de la tristesa...
I així vestida de tristesa, la fúria s'en va anar.
Molt calmada i molt serena, disposada com sempre a quedar-se en el lloc on està, la tristesa va acabar el seu bany i sense cap presa (o millor dit, sense consciència del pas del temps), amb mandra i lentament, va sortir de l'estany.
A la riba es va trobar amb que la seva roba ja no hi era.
Com tots sabem, si hi ha una cosa que a la tristesa no li agrada és quedar-se nua, així que es va posar l'única roba que havia al costat de l'estany, la roba de la fúria.
Conten que des de llavors, moltes vegades un es troba amb la fúria, cega, cruel, terrible i empipada, però si ens aturem a mirar-la bé, ens adonarem que aquesta fúria que veiem és només una disfressa, i que darrere de la disfressa de la fúria, en realitat... està amagada la tristesa.

- Jorge Bucay, Cuentos para pensar -