Retro Skate

Tot i ser un vídeo del 2010, sembla més antic al estar realitzat i filmat amb estil "retro".

El paper arrugat

El meu caràcter impulsiu, quan era nen em feia entrar en còlera a la menor provocació, la majoria de les vegades després d'un d'aquests incidents, em sentia avergonyit i m'esforçava per consolar a qui havia ofès.
Un dia el meu mestre, que em va veure donant excuses després d'una explosió d'ira, em va portar al saló i em va lliurar un full de paper llis i em va dir:- Rebrega-ho!
Sorprès vaig obeir i vaig fer amb ell una boleta.- Ara -va tornar a dir-me- deixa-ho com estava abans.
Per descomptat que no vaig poder deixar-ho com estava, per més que vaig tractar el paper va quedar ple de plecs i arrugues.
El cor de les persones -em va dir- és com aquest paper... La impressió que en ells deixes, serà tan difícil d'esborrar com aquestes arrugues i aquests plecs.
Així vaig aprendre a ser més comprensiu i pacient. Quan sento ganes d'esclatar, recordo aquest paper arrugat.la impressió que deixem en els altres és impossible d'esborrar...Més quan fem mal amb les nostres reaccions o amb les nostres paraules... Després volem esmenar l'error però ja és massa tard.
Algú va dir alguna vegada... "Parla quan les teves paraules siguin tan suaus com el silenci".

Islàndia

Genial vídeo promocional d'Islàndia amb la música de Emiliana Torrini amb el tema Jungle Drum. Un país que ha de ser bonic de visitar. Inspired by Iceland té una pàgina on es pot trobar informació sobre com visitar l'illa entre altres coses.

Ob-La-Di, Ob-La-Da

Divertida versió de cançó de The Beatles "Ob-La-Di, Ob-La-Da", originalment gravada en el seu àlbum doble homònim, The Beatles (també conegut com L'Àlbum Blanc).

Fabricar iguals

Juan Sinpiernas era un home que treballava com a llenyataire.
Un dia Juan va comprar una moto-serra pensant que això alleugeriria molt el seu treball.
La idea hagués estat molt feliç si ell hagués tingut la precaució d'aprendre a utilitzar primer la serra, però no ho va fer.
Un matí mentre treballava en el bosc, l'udol d'un llop va fer que el llenyataire es descurés... La moto-serra va lliscar entre les seves mans i Juan es va accidentar ferint-se de gravetat en les dues cames.
Res van poder fer els metges per salvar-les, així que Juan Sinpiernas, com si fos víctima de la profètica determinació del seu nom, va quedar definitivament prostrat en una butaca per la resta de la seva vida.
Juan va estar deprimit durant mesos per l'accident i després d'un any, va semblar que a poc a poc començava a millorar.
No obstant això, alguna cosa va conspirar contra la seva recuperació psíquica i imprevistament, Juan va tornar a caure en una profunda i increïble depressió.
Els metges el van derivar a psiquiatria.
Juan Sinpiernas, després d'una petita resistència, va fer la consulta.
El psiquiatre era amable i contenidor. Juan va agafar confiança ràpidament i li va explicar els fets que van derivar en el seu estat d'ànim.
El psiquiatre li va dir que comprenia la seva depressió. La pèrdua de les cames -va dir- era realment un motiu molt normal per a la seva angoixa.
- És que no és això, doctor -va dir Juan- la meva depressió no té a veure amb la pèrdua de les cames. No és la discapacitat el que més em molesta. El que més em dol és el canvi que ha tingut la relació amb els meus amics.
El psiquiatre va obrir els ulls i es va quedar mirant-lo, esperant que Juan Sinpiernas completés la seva idea.
- Abans de l'accident els meus amics em venien a buscar tots els divendres per anar a ballar. Una o dues vegades a la setmana ens reuníem a banyar-nos al riu i fer carreres nadant. Fins uns dies abans de la meva operació alguns dels amics sortíem els diumenges de matí a córrer per l'avinguda costanera. No obstant això, sembla que pel fet d'haver sofert l'accident, no només he perdut les cames, sinó que he perdut a més les ganes dels meus amics de compartir coses amb mi. Cap d'ells m'ha tornat a convidar des de llavors.
El psiquiatre el va mirar i es va somriure...
Li costava creure que Juan Sinpiernas no estigués entenent l'absurd del seu plantejament...
No obstant això, el psiquiatre va decidir explicar-li clarament el que passava. Ell sabia millor que ningú que la ment té ressorts tan especials que poden fer que un es torni incapaç d'entendre el que és evident i obvi.
El psiquiatre li va explicar a Juan Sinpiernas que els seus amics no l'estaven evitant per desamor o rebuig. Encara que fos dolorós, l'accident havia modificat la realitat. Li agradés o no, ell ja no era el company per fer aquestes mateixes coses que abans compartien...
-Però Dr. -va interrompre Juan Sinpiernas- jo sé que puc nedar, córrer i fins i tot ballar. Per sort, vaig poder aprendre a millorar la meva cadira de rodes i sé que res d'això m'està vedat...
El doctor el va asserenar i va seguir el seu raonament: Per descomptat que no hi havia res en contra que ell seguís fent les mateixes coses, és més, era importantíssim que seguís fent-les. Simplement, era difícil seguir pretenent compartir-les amb les seves relacions de llavors.
El psiquiatre li va explicar a Juan que en realitat ell podia nedar, però havia de competir amb els qui tenien la seva mateixa dificultat... que podia anar a ballar, però en clubs i amb uns altres a els qui també els faltés les cames... podia sortir a entrenar-se per la costanera, però havia d'aprendre a fer-ho amb altres discapacitats.
Juan havia d'entendre que els seus amics no estarien amb ell ara com abans, perquè ara les condicions entre ell i ells eren diferents....
Ja no eren els seus iguals.
Per poder fer aquestes coses que ell desitjava fer i altres més, era millor acostumar-se a fer-ho amb els seus iguals. Tenia, llavors, que dedicar la seva energia a fabricar noves relacions amb discapacitats igual que ell.
Juan va sentir que un vel es descorria dins de la seva ment i aquesta sensació el va asserenar.
-És difícil explicar-li quant li agraeixo la seva ajuda, doctor - va dir Juan - Vaig venir gairebé forçat pels seus col·legues però ara comprenc que tenia raó... He entès el seu missatge i li asseguro que seguiré els seus consells, doctor. Moltes gràcies ha estat realment útil venir a la consulta.
-Noves relacions amb iguals. - Es va repetir Juan per no oblidar-ho.
I llavors Juan Sinpiernas va sortir del consultori del psiquiatre, i va tornar a la seva casa...
i va posar en condicions la seva serra elèctrica...

Planejava tallar-los les cames a alguns dels seus amics, i "fabricar" així.... iguals.

Avui, apaga la llum

Avui dissabte 26 de Març és l'hora del planeta.
Entre les 20:30 i 21:30 (hora local), apaga la llum.
És més un gest simbòlic i de conscienciació que una altra cosa. Però si ve bé recordar-se de les implicacions que té i de com moltes vegades i en el fons mantenir una actitud respectuosa pel que fa al medi ambient tampoc ens costa tant. En milers de ciutats s'apagaran moltíssims monuments famosos (la Porta d'Alcalá a Madrid, la Sagrada Família de Barcelona, el Golden Gate de Sant Francisco o el famós anunci de Coca Cola de Times Square) són alguns exemples.

La vida continua

Aquest mes ha estat marcat pel terratrèmol i posterior tsunami del dia 11 al Japó, en el que hi ha agut gran número de víctimes i desapareguts, a més de les conseqüències que han patit les centrals nuclears i el perill per la salut dels habitants de la zona.
Ara fa poc més d'un any que un altre terratrèmol va sacsejar el país més pobre de Amèrica, Haití, considerat una de les catàstrofes humanitàries més greus de la història, es va cobrar la vida d'unes 222.000 persones i va deixar 1,5 milions de persones sense sostre. Els haitians continuen enfrontant-se a pèssimes condicions de vida i a una epidèmia de còlera que afecta a tot el país.
Malgrat això... La vida continua.

22 euros i mig

Expliquen que una nit, quan a la casa tots dormien, el petit Ernesto de 5 anys es va aixecar del seu llit i va anar a la cambra dels seus pares. Es va parar al costat del llit del costat del seu pare i tirant de les mantes el va despertar.
- Quant guanyes, papa?
- Eh? Com?_ va preguntar el pare entre somnis.
- Que quant guanyes en el treball.
- Fill, són les 12 de la nit, ves a dormir.
- Sí papa, ja me'n vaig, però tu quant guanyes al teu treball?
El pare es va incorporar en el llit i amb un crit ofegat li va ordenar: - Ves al llit immediatament, aquests no són temes per preguntar-me!- i va estendre el dit assenyalant la porta. Ernesto va baixar el cap i va anar a la seva cambra.
Al matí següent el pare va pensar que havia estat massa sever amb Ernesto i que la seva curiositat no mereixia tant retret. En un intent de reparar-ho, en el sopar el pare va decidir contestar-li al seu fill:
- Respecte de la pregunta d'anit, Ernesto, jo tinc un sou de 1800 euros, però amb els impostos i descomptes em queden uns 1200 euros.
- Uhh! ? quant guanyes, papa - va contestar Ernesto.
- No tant fill, hi ha moltes despeses.
- Ahh? i treballes moltes hores?.
- Sí fill, tot el dia.
- Ahh - Va assentir el noi, i va seguir: - Llavors tu tens molts diners, no?
- Ja n'hi ha prou de preguntes, ets molt petit per estar parlant de diners.
Un silenci va envair la sala i tots callats van anar a dormir. Aquella nit, una nova visita d'Ernesto va interrompre el somni dels seus pares. Aquesta vegada portava un paper amb nombres guixats a la mà.
- Papa em pots prestar 5 euros?
- Ernesto? són les 2 del matinada!! - es va queixar el papà.
- Sí però me'ls pots deixar?
El pare no li va permetre acabar la frase. - Així que aquest era el tema pel qual estàs preguntant tant pels diners, marrec impertinent. Vés-te'n immediatament al llit abans que et doni un cop amb la sabatilla. Fora d'aquí! Al teu llit. Ara !!.
Mitja hora després, potser per la consciència de l'excés, potser per la mediació de la mare o simplement perquè la culpa no el deixava dormir, el pare va anar a la cambra del seu fill. Des de la porta va escoltar plorar gairebé en silenci. Es va asseure en el seu llit i li va parlar. - Perdona'm si et vaig cridar, Ernesto, però són les dues de la matinada, tota la gent està dormint, no hi ha cap negoci obert, no pots esperar fins demà? - Sí papa - va contestar el noi entre mocs. El pare es va ficar la mà en la butxaca i va treure la seva cartera d'on va extreure un bitllet de cinc euros. - Aquí tens els diners que em vas demanar.
El noi es va eixugar les llàgrimes amb el llençol i va saltar fins al seu armari, d'aquí va treure una llauna i de la llauna unes monedes i uns pocs bitllets de cinc euros. Va agregar els cinc euros al costat de la resta i va comptar amb els dits quant diners tenia. Després va agafar els diners entre les mans i els va posar al llit enfront del seu pare que el mirava somrient.
- Ara sí - va dir Ernesto - arribo just, vint i dos euros i mig .
- Molt bé fill, i què vols fer amb aquests diners?
- Em vens una hora del teu temps?