Micos i Plàtans

Un grup de científics va tancar a cinc micos en una gàbia, en el centre de la qual van col·locar una escala i, sobre ella, un munt de plàtans.
Quan un dels micos pujava l'escala per agafar els plàtans els científics llançaven un doll d'aigua freda sobre els que es quedaven al terra.
Passat algun temps, els micos van aprendre la relació entre l'escala i l'aigua, de manera que quan un mico anava a pujar l'escala, els altres el molien a bastonades.
Després d'haver-se repetit diverses vegades l'experiència, cap mico gosava pujar l'escala, malgrat la temptació dels plàtans.
Llavors, els científics van substituir a un dels micos per un altre nou.
El primer que va fer el mico novençà només veure els plàtans va ser pujar l'escala. Els altres, ràpidament, el van baixar i el van pegar abans que sortís l'aigua freda sobre ells.
Després d'algunes pallisses, el nou integrant del grup mai més va pujar per l'escala.
Un segon mico va ser substituït, i va ocórrer el mateix amb el que va entrar en el seu lloc.
El primer substituït va participar amb especial entusiasme en la pallissa al nou.
Un tercer va ser canviat, i es va repetir el succés.
El quart, i finalment el cinquè dels micos originals van ser substituïts també per altres nous.
Els científics es van quedar amb un grup de cinc micos que, malgrat no haver rebut mai una dutxa d'aigua freda, continuaven copejant a aquell que intentava arribar fins als plàtans.
Si fos possible preguntar a algun d'ells per què pegaven amb tant ímpetu al que pujava a per els plàtans, amb certesa aquesta seria la resposta: «No ho sé. Aquí, les coses sempre s'han fet així».

«Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici.» Albert Einstein