Minuts musicals

Els tres cranis

"En el Sostre del Món, o sigui en el Tibet, un pelegrí, amb motiu d'una llarga peregrinació a un dels santuaris més sagrats, va trobar tres cranis.
La notícia es va estendre per tot arreu i va arribar fins al rei. Els tres cranis s'havien trobat junts i ningú sabia de la seva procedència. El rei va sentir gran curiositat pel succés i va ordenar que li portessin els cranis. Els va col·locar davant seu, els va observar i es va preguntar: «A qui pertanyerien aquests cranis? Quina classe de persones serien els seus propietaris?» I va quedar pensatiu i es va dir:

« M'agradaria saber quina de les tres persones era la més bondadosa».
El monarca era un home jove, que valorava la benevolència en els éssers humans. Aquells cranis l'intrigaven. Com investigar alguna cosa sobre ells? Llavors li van parlar d'un lama‑metge forense.
‑ Feu-li venir ‑va ordenar el rei‑. Vull veure a aquest lama‑metge al més aviat possible.
Uns dies després, procedent del seu monestir en remotes terres del País de les Neus, va arribar el lama‑metge.
‑ Tinc coneixement que ets no només un piadós lama, sinó un gran forense. No et vaig a lliurar una tasca fàcil, però confio en tu. Mira aquests tres cranis. Els va trobar un pelegrí en una de les seves peregrinacions. Estaven junts i jo no he pogut deixar de preguntar-me quin d'ells pertanyia a la millor persona entre les tres. Podràs esbrinar-ho?
‑Necessito uns dies, majestat‑va dir el lama serenament‑. En aquest temps espero poder portar-vos una resposta que us satisfaci.
‑ També jo ho espero ‑va concloure el rei.
El lama‑metge es va en-portar els cranis. Durant uns dies es va tancar en la cel·la d'un monestir a investigar minuciosament sobre els mateixos. En principi no era una tasca senzilla.
Uns dies després, el lama‑metge va acudir a visitar al monarca. El rei no podia dissimular la seva impaciència.
‑ Has descobert alguna cosa?
‑ Sí, senyor, tinc la resposta.
Va col·locar els tres cranis sobre una taula i va assenyalar un d'ells.
‑ Aquest, segur, era el crani de la persona més bondadosa.
‑ Segur? va preguntar escèptic el rei -Vull una explicació convincent.
El lama-metge es va expressar així:
‑ Vaig agafar un dels cranis i vaig passar un filferro per un de les oïdes i vaig observar que el filferro sortia directament per l'altra oïda. Sens dubte es tractava d'una persona a la qual no escoltava als altres, li entrava per una oïda i li sortia per l'altre.
El lama-metge va retirar aquest crani i va afegir:
‑ Mireu, majestat, aquest altre crani. Ho vaig investigar a fons. Vaig introduir un filferro per l'oïda i el mateix va sortir directament per la boca. Era el crani d'una persona que, indiscretament, explicava a l'acte tot el que havia escoltat.
El monarca no va poder reprimir el riure. Després es va posar seriós i va dir:
‑ I el tercer crani?
El lama-metge va prendre entre les seves mans el tercer crani i va afegir:
‑ Senyor, aquest crani és el que pertanyia a la persona més bondadosa. Per què? Us ho explicaré. Vaig recórrer de nou a la prova del filferro.
Vaig inserir el filferro per un de les oïdes i aquest va aparèixer pel cor. Així s'evidencia que aquesta persona escoltava amb amor als altres i sabia guardar els seus secrets. No era solament la més bondadosa, sinó també la més sàvia i prudent.
El monarca, molt complagut, va dir:
‑ Si ets tan bon lama com a forense, no dubto que aconseguiràs la il·luminació.
El lama‑metge no va voler cap recompensa. En una humil mula va tornar al seu monestir.

Natura, Bellesa, Gratitud

La bellesa de la natura passa desapercebuda amb facilitat, però no per a la càmera de Louie Schwartzberg. Les seves impressionants fotografies realitzades a intervals de temps i l'enèrgic discurs del monjo benedictí David Steindl-Rast ens fan reflexionar sobre la necessitat de sentir-nos agraïts cada dia.

Societat condemnada

El 2 de febrer de 1905 va néixer a Sant Petersburg la filòsofa i escriptora nord-americana (d'origen rus) Alissa Zinovievna Rosenbaum, més coneguda al món de les lletres sota el pseudònim de Ayn Rand.
Mai més oportunes les paraules de l'autora d'aquesta magnífica novel·la que és Atles Shrugged", traduïda a l'espanyol com "La rebel·lió d'Atles" ...






"Quan adverteixi que per produir necessita obtenir autorització dels qui no produeixen res; quan comprovi que els diners flueix cap a els qui trafiquen no amb béns, sinó amb favors; quan percebi que molts es fan rics pel suborn i per influències i no pel treball, i que les lleis no ens protegeixen contra ells, sinó que, per contra, són ells els que estan protegits contra vostè; quan repari que la corrupció és recompensada i l'honradesa es converteix en un auto-sacrifici, llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que la seva societat està condemnada."

Ayn Rand (1950)

Anoushka Shankar - Raga Flamenc

Anoushka Shankar, la sitarista d'origen hindú, filla del llegendari Ravi Shankar, se submergeix de ple en el diàleg entre la música tradicional de la seva cultura i la flamenca.
Anoushka Shankar va néixer a Londres i la seva infància es va dividir entre Londres i Delhi. Va començar a ser entrenada en el sitar pel seu pare des de nena, donant una actuació pública als tretze anys, i signant el seu primer contracte d'enregistrament als setze.
És defensora dels drets animals i PETA (Persones pel tracte ètic dels animals). Ella i el seu pare van aparèixer en un anunci de servei públic en contra del sofriment dels animals. A més és portaveu de les Nacions Unides al programa d'aliments a Índia.

Escoltar als arbres

Els arbres han estat sempre per a mi els predicadores més eficaços. Els respecto quan viuen entre pobles i famílies, en boscos i boscatges. I encara els respecte més quan estan aïllats.
En les seves copes murmuren el món, les seves arrels descansen en l'infinit, però no es perden en ell, sinó que persegueixen amb tota la força de la seva existència una sola cosa: complir la seva pròpia llei, que resideix en ells, desenvolupar la seva pròpia forma, representar-se a si mateixos.

Res hi ha més exemplar i més sant que un arbre bell i fort.
Quan s'ha talat un arbre i aquest mostra al món la seva ferida mortal, en la clara circumferència del seu cep i monument pot llegir-se tota la seva història: en els cèrcols i deformacions estan descrits amb facilitat tot el seu sofriment, tota la lluita, totes les malalties, tota l'alegria i prosperitat, els anys frondosos, els atacs superats i les tempestes sobreviscudes. I qualsevol camperol jove sap que la fusta més dura i noble té els cèrcols més estrets, que a la part alta de les muntanyes i en perill constant creixen els troncs més forts, exemplars i indestructibles.
Els arbres són santuaris. Qui sap parlar per ells, qui sap escoltar-los, aprèn la veritat. No prediquen doctrines i receptes; prediquen indiferents al detall, la llei primitiva de la vida.
Un arbre diu: en la meva vida s'oculta un nucli, una espurna, un pensament, sóc vida de la vida eterna. És única la temptativa i la creació que ha gosat en mi la Mare Terra. La meva missió és donar forma i presentar l'etern en les meves marques singulars.
Un arbre diu: la meva força és la confiança. No sé res dels meus pares, no sé res de milers de plançons que tots els anys provenen de mi. Viu fins a la fi del secret de la meva llavor, no tinc una altra preocupació. Els arbres tenen pensaments dilatats, prolixos i serens, així com una vida més llarga que la nostra. Són més savis que nosaltres, mentre no els escoltem. Però quan aprenem a escoltar als arbres, la brevetat, rapidesa i precipitar-se infantil dels nostres pensaments adquireixen una alegria sense precedents.
Qui ha après a escoltar als arbres, ja no desitja ser un arbre. No desitja ser més que el que és.

Fragment de "El caminant", de Hermann Hesse

Thich Nhat Hanh

La bomba d'aigua

Expliquen, que hi havia un home que estava perdut en el desert a punt de morir de set.
Quan ell va arribar a una caseta vella -una cabanya que s'enfonsava- sense finestres, sense sostre, copejada pel temps.
L'home s'hi va passejar i va trobar una petita ombra on es va acomodar, fugint de la calor del sol desèrtic.
Mirant al voltant, va veure una bomba d'aigua a alguns metres de distància, molt vella i oxidada.
Es va arrossegar fins la bomba d'aigua, va agafar la maneta, i va començar a bombar sense parar.
Res va passar. Desanimat, va caure prostrat cap a enrere i va notar que al costat de la bomba d'aigua hi havia una ampolla. La va mirar, la va netejar, removent la brutícia i la pols, i va llegir el següent missatge:
"Primer necessites preparar la bomba amb tota l'aigua d'aquesta ampolla, amic meu"
PD.: "Fes el favor d'omplir l'ampolla una altra vegada abans de partir."
L'home va arrencar la rosca de l'ampolla i de fet, tenia aigua.
L'ampolla estava gairebé plena d'aigua! De sobte, ell es va veure en un dilema:
Si bevia l'aigua podria sobreviure, però si bolqués l'aigua en la vella bomba oxidada, potser obtingués aigua fresca, ben freda, allà al fons del pou, tot l'aigua que volgués i podria omplir l'ampolla per a la propera persona... però potser això no surti bé.
Què hauria de fer? Bolcar l'aigua en la vella bomba d'aigua i esperar l'aigua fresca i freda o beure l'aigua vella i salvar la seva vida?
Hauria de perdre tot l'aigua que tenia en l'esperança d'aquelles instruccions poc fiables, escrites no se sabia quan? Amb temor, l'home va bolcar tot l'aigua en la bomba d'aigua. De seguida, va agafar la maneta i va començar a bombar... i la bomba va començar a xisclar. I res va ocórrer! I la bomba va xisclar i va xisclar.
Llavors va sorgir un filet d'aigua; després un petit flux, i finalment l'aigua va sortir amb abundància! La bomba d'aigua vella i oxidada va fer sortir molta, però molta aigua fresca i cristal·lina. Ell va omplir l'ampolla i va beure d'ella fins a afartar-se. La va omplir una altra vegada per al proper que per allí podria passar, la va enroscar i va agregar una petita nota a les instruccions enganxades en ella: "Creu-me, funciona! Necessites donar tot l'aigua abans de poder obtenir-la una altra vegada!".