Crisi i poder adquisitiu

Vivim pitjor que els nostres pares?

Les cicatrius del mal geni

Una vegada hi havia un nen que estava sempre de mal humor i tenia molt mal geni. Quan s'enfadava, es deixava endur per l'ira i deia i feia coses que ferien les persones que tenia més a prop.
Un dia, el seu pare li va donar una bossa amb claus i li va dir que cada vegada que tingués un atac d'ira clavés un clau a la porta de la seva habitació. El primer dia en va clavar trenta-set. En el transcurs de les setmanes següents, el nombre de claus va anar disminuint. A poc a poc va anar descobrint que li era més fàcil controlar l'ira que no pas clavar claus en aquella porta de fusta massissa. Finalment, va arribar un dia que el nen no va haver de clavar cap clau. Ho va dir al seu pare i aquest li va suggerir que cada dia que no s'enrabiés podia desclavar un clau de la porta.
Va passar el temps i, un dia, el nen li va dir al pare que ja havia arrencat tots els claus. Aleshores el pare el va agafar de la mà, el va dur fins a la porta de l'habitació i li va dir:

- Fill, ho has fet molt bé, però fixa't en els forats que han quedat a la porta. Quan una persona es deixa endur per l'ira, les seves paraules deixen cicatrius com aquestes. Una ferida verbal pot fer tant de mal com una ferida física. L'ira deixa senyals. No ho oblidis mai!

"The President"

Un dels arbres més grans del món es diu "The President", té 8,23 metres de diàmetre, 75,28 metres d'altura, una edat de 3.200 anys i 2 bilions de fulles. Es troba al Parc Nacional de les Sequoies, un parc nacional situat en la part sud de Serra Nevada, a l'est de Visalia, Califòrnia, Estats Units.
L'arbre va ser fotografiat per a l'edició de desembre de 2012 de la revista National Geographic pel fotògraf Michael "Nick" Nichols. La fotografia final és un mosaic de 126 imatges.

El Mestre i l'escorpí

Un mestre oriental, quan va veure com un escorpí s'estava ofegant, va decidir treure´l de l'aigua.
Quan ho va fer, l'escorpí el va picar. Per la reacció al dolor, el mestre el va deixar anar, i l'animal va caure a l'aigua i de nou estava ofegant-se.
El mestre va intentar treure'l una altra vegada, i una altra vegada l'escorpí el va picar.
Algú que ho havia observat tot, es va apropar al mestre i li va dir: "Perdoni... però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenti treure'l de l'aigua el picarà?".
El mestre va respondre: "La naturalesa de l'escorpí és picar, i això no farà canviar la meva, que és ajudar".
I llavors, ajudant-se d'una fulla, el mestre va treure el escorpí de l'aigua i li va salvar la vida.

No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal; només pren precaucions.
Alguns persegueixen la felicitat,... uns altres la creen.

El cor dels nens perduts

Cada tres segons, el món perd a un fill. Les raons d'aquesta tragèdia són diverses: la gana, la malnutrició, l'aigua contaminada o l'escassetat de vacunes.
El 20 de novembre, es va celebrar el Dia Universal del Nen. Per commemorar-ho i denunciar les condicions en què es troben milions de menors al món, l'organització International Children’s Fund va elaborar aquest simbòlic i emotiu vídeo, ‘The lost choir‘ (‘El cor perdut’), protagonitzat pels components de Wuppertaler Kurrende.

La fi del món

Mestre, què està passant que el món sencer està convulsionat? Estan tots bojos? Serà veritat que estem al final dels temps, com diuen les profecies?
Fill, el temps no té ni principi ni final i les profecies no existeixen. El món està convulsionat perquè l'humà no deixa de ser un nen, i com a nen aprèn a caminar ensopegant i trencant tot al seu pas. Dóna-li temps, que algun dia aprendrà.
Tu, no perdis el teu centre; mes bé, pren seient i observa, aprèn i gaudeix. Què més pots fer?

Conte Zen.

Vatn

Vatn[Islandès] = Aigua
En aquesta pel·lícula, l'aigua o Vatn, contempla la seva naturalesa dins de l'ecosistema d'Islàndia. L'aigua és la protagonista, una veu poderosa a tenir en compte, al mateix temps que conscient del seu paper en el medi ambient.
En els últims anys, poderoses multinacionals han creat indústries que, per primera vegada, amenacen greument la manera en la qual l'aigua ha parlat i fluït a través d'Islàndia. Si això continua, la terra perdrà el pur so d'aquesta antiga font de saviesa.
Sabrem preservar aquesta naturalesa?

El vell que feia florir els arbres

En Li Xiao era un vellet pobre, molt pobre, que tenia per veí un altre vell com ell, però ric, molt ric.
Li Xiao tenia un preciós presseguer, que feia uns préssecs de flaire, gust i color com pocs. Un dia, un noble, va passar per davant de casa de Li Xiao i li va demanar un préssec. El va trobar tan bo, que li va pregar que portés cada dia préssecs a l’emperador, (que tenia els seus estimats presseguers sense fruitar d’ençà molts anys), mentre durés la collita.
Fer feliç l’emperador li va dur respecte i fama, de la qual mai va presumir.
El veí, rabiós de veure la sort de Li Xiao, va esperar la nit i va tallar de socarrel el presseguer.
L’endemà, Li Xiao, va veure com l’arbre de la seva sort era a terra. La seva dona, el va voler consolar i li va pregar de no llençar-lo.
Va aprofitar el tros més gruixut del tronc per fer-ne un morter i la mà per molrar. Quan l'endemà hi va posar un grapadet d’arròs per fer-ne farina, s’adonà, astorada, que l’arròs creixia incansable dins el morter.
Generosos com eren, van dedicar-se a fornir de farina tothom qui ho necessitava.
El veí, envejós de veure com Li Xiao i la seva muller eren de nou estimats i recompensats per tothom, li va anar a demanar un vespre el morter, amb una excusa qualsevol.
Naturalment, quan va tenir el morter a casa, el va cremar, sense esperar res dels seus favors. Quan la dona de Li Xiao li va anar a demanar el morter, ell, sorneguer, li va tornar un piló de cendres, tot i explicant-li que accidentalment el morter s’havia cremat.
Li Xiao, en rebre les cendres, entristit i enfadat alhora, en va llençar un grapat al jardí. Vet-ho aquí, que les cendres van anar a parar sobre un ametller sec, mort, que feia anys que no floria. Meravellosament, al cap de poc, l’arbre eixorc, va florir i va fruitar en molt menys temps que un fruiter qualsevol.
La muller va consolar Li Xiao, dient-li que ara se’l coneixeria com el vell que feia florir els arbres, i curosament, va guardar les cendres que quedaven del morter cremat. Així és que, la seva fama va arribar a palau i l’emperador, (recordeu que tenia uns presseguers vells i mig morts, que havien sigut tota la seva alegria), va fer cridar Li Xiao per tal qui li fes meravella. I meravella fou.
Les poques cendres que quedaven, escampades amorosament per sobre dels arbres, van aconseguir que l’emperador perdés la seva tristesa i guanyés un amic, que va ser ben tractat i respectat fins el dia de la seva mort. El veí encara es rosega les ungles de ràbia.

Conte xinès.