El meu caràcter impulsiu, quan era nen em feia entrar en còlera a la menor provocació, la majoria de les vegades després d'un d'aquests incidents, em sentia avergonyit i m'esforçava per consolar a qui havia ofès.
Un dia el meu mestre, que em va veure donant excuses després d'una explosió d'ira, em va portar al saló i em va lliurar un full de paper llis i em va dir:- Rebrega-ho!
Sorprès vaig obeir i vaig fer amb ell una boleta.- Ara -va tornar a dir-me- deixa-ho com estava abans.
Per descomptat que no vaig poder deixar-ho com estava, per més que vaig tractar el paper va quedar ple de plecs i arrugues.
El cor de les persones -em va dir- és com aquest paper... La impressió que en ells deixes, serà tan difícil d'esborrar com aquestes arrugues i aquests plecs.
Així vaig aprendre a ser més comprensiu i pacient. Quan sento ganes d'esclatar, recordo aquest paper arrugat.la impressió que deixem en els altres és impossible d'esborrar...Més quan fem mal amb les nostres reaccions o amb les nostres paraules... Després volem esmenar l'error però ja és massa tard.
Algú va dir alguna vegada... "Parla quan les teves paraules siguin tan suaus com el silenci".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada