Bon Any

La Mujer Esqueleto

Había hecho algo que su padre no aprobaba, aunque ya nadie recordaba lo que era. Pero su padre la había arrastrado al acantilado y la había arrojado al mar. Allí los peces se comieron su carne y le arrancaron los ojos. Mientras yacía bajo la superficie del mar, su esqueleto daba vueltas y más vueltas en medio de las corrientes.
Un día vino un pescador a pescar, bueno, en realidad, antes venían muchos pescadores a esta bahía. Pero aquel pescador se había alejado mucho del lugar donde vivía y no sabía que los pescadores de la zona procuraban no acercarse por allí, pues decían que en la cala había fantasmas.
El anzuelo del pescador se hundió en el agua y quedó prendido nada menos que en los huesos de la caja torácica de la Mujer Esqueleto.
El pescador Pensó: "¡He pescado uno muy gordo! ¡Uno de los más gordos!" Ya estaba calculando mentalmente cuántas personas podrían alimentarse con aquel pez tan grande, cuánto tiempo les duraría y cuánto tiempo él se podría ver libre de la ardua tarea de cazar.
Mientras luchaba denodadamente con el enorme peso que colgaba del anzuelo, el mar se convirtió en una agitada espuma que hacía balancear y estremecer el kayak, pues la que se encontraba debajo estaba tratando de desengancharse.
Pero, cuanto más se esforzaba, más se enredaba con el sedal. A pesar de su resistencia, fue inexorablemente arrastrada hacia arriba, remolcada por los huesos de sus propias costillas.
El cazador, que se había vuelto de espaldas para recoger la red, no vio cómo su calva cabeza surgía de entre las olas, no vio las minúsculas criaturas de coral brillando en las órbitas de su cráneo ni los crustáceos adheridos a sus viejos dientes de marfil.
Cuando el pescador se volvió de nuevo con la red, todo el cuerpo de la mujer había aflorado a la superficie y estaba colgando del extremo del kayak, prendido por uno de sus largos dientes frontales.
"¡Ay!", gritó el hombre mientras el corazón le caía hasta las rodillas, sus ojos se hundían aterrorizados en la parte posterior de la cabeza y las orejas se le encendían de rojo.
"¡Ay!", volvió a gritar, golpeándola con el remo para desengancharla de la proa y remando como un desesperado rumbo a la orilla. Como no se daba cuenta de que la mujer estaba enredada en el sedal, se pegó un susto tremendo al verla de nuevo, pues parecía que ésta se hubiera puesto de puntillas sobre el agua y lo estuviera persiguiendo.
Por mucho que zigzagueara con el kayak, ella no se apartaba de su espalda, su aliento se propagaba sobre la superficie del agua en nubes de vapor y sus brazos se agitaban como si quisieran agarrarlo y hundirlo en las rofundidades.
"¡Aaaaayy!", gritó el hombre con voz quejumbrosa mientras se acercaba a la orilla. Saltó del kayak con la caña de pescar y echó a correr, pero el cadáver de la Mujer Esqueleto, tan blanco como el coral, lo siguió brincando a su espalda, todavía prendido en el sedal. El hombre corrió sobre las rocas y ella lo siguió. Corrió sobre la tundra helada y ella lo siguió. Corrió sobre la carne puesta a secar y la hizo pedazos con sus botas de piel de foca.
La mujer lo seguía por todas partes e incluso había agarrado un poco de pescado helado mientras él la arrastraba en pos de sí.
Y ahora estaba empezando a comérselo, pues llevaba muchísimo tiempo sin llevarse nada a la boca. Al final, el hombre llegó a su casa de hielo, se introdujo en el túnel y avanzó a gatas hacia el interior. Sollozando y jadeando permaneció tendido en la oscuridad mientras el corazón le latía en el pecho como un gigantesco tambor. Por fin estaba a salvo, sí, a salvo gracias a los dioses, gracias al Cuervo, sí, y a la misericordiosa Sedna, estaba… a salvo… por fin.
Pero, cuando encendió su lámpara de aceite de ballena, la vio allí acurrucada en un rincón sobre el suelo de nieve de su casa, con un talón sobre el hombro, una rodilla en el interior de la caja torácica y un pie sobre el codo. Más tarde el hombre no pudo explicar lo que ocurrió, quizá la luz de la lámpara suavizó las facciones de la mujer o, a lo mejor, fue porque él era un hombre solitario. El caso es que se sintió invadido por una cierta compasión y lentamente alargó sus mugrientas manos y, hablando con dulzura como hubiera podido hablarle una madre a su hijo, empezó a desengancharla del sedal en el que estaba enredada.
"Bueno, bueno." Primero le desenredó los dedos de los pies y después los tobillos. Siguió trabajando hasta bien entrada la noche hasta que, al final, cubrió a la Mujer Esqueleto con unas pieles para que entrara en calor y le colocó los huesos en orden tal como hubieran tenido que estar los de un ser humano.
Buscó su pedernal en el dobladillo de sus pantalones de cuero y utilizó unos cuantos cabellos suyos para encender un poco más de fuego.
De vez en cuando la miraba mientras untaba con aceite la valiosa madera de su caña de pescar y enrollaba el sedal de tripa. Y ella, envuelta en las pieles, no se atrevía a decir ni una sola palabra, pues temía que aquel cazador la sacara de allí, la arrojara a las rocas de abajo y le rompiera todos los huesos en pedazos.
El hombre sintió que le entraba sueño, se deslizó bajo las pieles de dormir y enseguida empezó a soñar. A veces, cuando los seres humanos duermen, se les escapa una lágrima de los ojos. No sabemos qué clase de sueño lo provoca, pero sabemos que tiene que ser un sueño triste o nostálgico. Y eso fue lo que le ocurrió al hombre.
La Mujer Esqueleto vio el brillo de la lágrima bajo el resplandor del fuego y, de repente, le entró mucha sed. Se acercó a rastras al hombre dormido entre un crujir de huesos y acercó la boca a la lágrima. La solitaria lágrima fue como un río y ella bebió, bebió y bebió hasta que consiguió saciar su sed de muchos años.
Después, mientras permanecía tendida al lado del hombre, introdujo la mano en el interior del hombre dormido y le sacó el corazón, el que palpitaba tan fuerte como un tambor.
Se incorporó y empezó a golpearlo por ambos lados: ¡Pom, Pom!…. ¡Pom, Pom!
Mientras lo golpeaba, se puso a cantar "¡Carne, carne, carne! ¡Carne, carne, carne! ". Y, cuanto más cantaba, tanto más se le llenaba el cuerpo de carne. Pidió cantando que le saliera el cabello y unos buenos ojos y unas rollizas manos. Pidió cantando la hendidura de la entrepierna, y unos pechos lo bastante largos como para envolver y dar calor y todas las cosas que necesita una mujer.
Y, cuando terminó, pidió cantando que desapareciera la ropa del hombre dormido y se deslizó a su lado en la cama, piel contra piel.
Devolvió el gran tambor, el corazón, a su cuerpo y así fue como ambos se despertaron, abrazados el uno al otro, enredados el uno en el otro después de, pasar la noche juntos, pero ahora de otra manera, de una manera buena y perdurable.
La gente que no recuerda la razón de su mala suerte dice que la mujer y el pescador se fueron y, a partir de entonces, las criaturas que ella había conocido durante su vida bajo el agua, se encargaron de proporcionarles siempre el alimento. La gente dice que es verdad y que eso es todo lo que se sabe.


Conte Inuit del llibre "Mujeres que corren con lobos" de la escriptora aborigen i psicòloga Clarissa Pinkola Estés.

Il·lusió òptica

L'herència més noble

Ja el sol s'havia posat entre l'embullo del bosc sobre els rius.
Els nens de l'ermita havien tornat amb el bestiar i estaven asseguts al foc, sentint al seu mestre Gautama, quan va arribar un nen desconegut i el va saludar amb flors i fruits.
Més tard, després d'una profunda reverència, li va dir amb veu d'ocell:
"Senyor Gautama, vinc al fet que em guiïs per la Sendera de la Veritat.
Em dic Satyakama"
"Beneït siguis -va dir el Mestre- I de quin casta ets, fill meu? Perquè només un brahmín pot aspirar a la suprema saviesa".
Va contestar el nen:
"No sé de quin casta sóc, Mestre; però vaig a preguntar-li a la meva mare".
Es va acomiadar Satyakama, va creuar el riu pel més estret, i va tornar a la barraca de la seva mare, que estava per final d'un arenal, fora del poble ja dormit. El llum il·luminava feblement la porta, i la mare estava fora, dempeus en l'ombra, esperant la tornada del seu fill.
El va agafar contra el seu pit, el va besar al front i li va preguntar què li havia dit el Mestre.
"Com es diu el meu pare? -va dir el nen- Perquè m'ha dit el Senyor Gautama que només un brahmín pot aspirar a la suprema saviesa".
La dona va baixar els ulls i li va parlar dolçament: "Quan jove jo era pobre i vaig conèixer molts amos. Només puc dir-te que tu vas venir als braços de la teva mare Jabala, que no va tenir marit".
Els primers rajos del sol cremaven en la copa dels arbres de l'ermita del bosc. Els nens, encara mullat el regirat cabell del bany del matí, estaven asseguts davant el seu Mestre, sota un arbre vell.
Va arribar Satyakan, li va fer una profunda reverència al Mestre i es va quedar dempeus en silenci.
"Digues-me -li va preguntar el Mestre- Saps ja de quin casta ets?"
"Senyor -va contestar Satyakama-, no sé. La meva mare em va dir: Jo vaig conèixer molts amos quan jove, i tu vas venir als braços de la teva mare Jabala, que no va tenir marit".
Llavors es va aixecar un rumor com el de les abelles molestades en el seu rusc. I els estudiants murmuraven entre dents de la desvergonyida insolència del nen sense pare. Però el Mestre Gautama es va aixecar, va portar al nen amb els seus braços fins al seu pit, i li va dir:
"Tu ets el millor de tots els brahmines, fill meu; perquè tens l'herència més noble, que és la de la veritat".

Rabindranath Tagore

Dulce (Sweet)

Curtmetratge de Iván Ruiz Flores

Bon Nadal

Alguns polítics bons...

Vídeo el discurs íntegre del president del grup parlamentari de la CUP-AE, David Fernàndez durant el debat d'investidura de Mas.

Compartir

Hu-Song, filosofo d'Orient, va explicar als seus deixebles la següent història:
"Diversos homes havien quedat tancats per error en una fosca caverna on no podien veure gairebé res . Va passar algun temps, i un d'ells va aconseguir encendre una petita torxa. Però la llum que donava era tan escassa que així i tot no es podia veure res. A l'home, no obstant això, se li va ocórrer que amb la seva llum podia ajudar al fet que cadascun dels altres prenguessin la seva pròpia torxa i així compartint la flama amb tots la caverna es va il·luminar".

Un dels deixebles pregunto a Hu-Song:
Què ens ensenya, mestre, aquest relat?
I Hu-Song va contestar :
Ens ensenya que la nostra llum segueix sent foscor si no la compartim amb el proïsme. I també ens diu que el compartir la nostra llum no l'esvaeix, sinó que per contra la fa créixer.

La música, el somriure de l'ànima

Una pedra al teu camí...

El distret va ensopegar amb ella.
El violent la va fer servir com a projectil.
L'emprenedor va construir amb ella.
El caminant cansat, la va fer servir com a seient.
Per als nens va ser una joguina.
Drummond va fer poesia amb ella.
David va matar a Goliat.
Miguel Àngel va extreure d'ella, la més bella escultura ...
En tots els casos la diferència no era a la pedra, sinó en la persona.
No hi ha pedra en el teu camí que no puguis aprofitar per al teu propi creixement.

Mira't, que veus ?

Escena de la pel·lícula Angel-A de del director Luc Besson.
Qui som, que som....el que podem ser si ens veiéssim amb els ulls de la veritat i no amb els de la societat.

Aquí i ara

La vida no t'està esperant enlloc, t'està succeint.
No es troba en el futur com una meta que has d'aconseguir, està aquí i ara, en aquest mateix moment, en el teu respirar, en la circulació de la teva sang, en el bategar del teu cor.
Qualsevol cosa que siguis és la teva vida i si et poses a buscar significats en una altra part, te la perdràs.

Osho

Dissabte de curtmetratge

"Matar a un Niño" (The Child will Die). Un curtmetratge dels Germans Alenda, protagonitzat per Roger Princep, Cristina Marcos, Roger Álvarez i Manolo Solament. Candidat al Premi Goya 2012 al Millor Curtmetratge de Ficció.

Dubtes ?

Hu-Song, filòsof oriental, parlava amb dos dels seus deixebles.
Un deixeble li va dir:
- Mestre, tinc molts dubtes.
- Aprendràs bastant - li va respondre Hu-Song.
Un altre deixeble li va dir:
- Mestre, no tinc cap dubte.
- Mai aprendràs res - li va indicar el mestre. I va explicar:
- El que dubta cerca; el que no dubte pensa que ja ho ha trobat tot i llavors deixa de pensar.
La incertesa del que dubta ensenya més que la certesa del que creu saber-ho tot. El dubte ens fa humils; de l'absoluta certitud neix la supèrbia.
- Tens raó - van dir els alumnes.
I Hu-Song va contestar:
- Ho dubto.

Crisi i poder adquisitiu

Vivim pitjor que els nostres pares?

Les cicatrius del mal geni

Una vegada hi havia un nen que estava sempre de mal humor i tenia molt mal geni. Quan s'enfadava, es deixava endur per l'ira i deia i feia coses que ferien les persones que tenia més a prop.
Un dia, el seu pare li va donar una bossa amb claus i li va dir que cada vegada que tingués un atac d'ira clavés un clau a la porta de la seva habitació. El primer dia en va clavar trenta-set. En el transcurs de les setmanes següents, el nombre de claus va anar disminuint. A poc a poc va anar descobrint que li era més fàcil controlar l'ira que no pas clavar claus en aquella porta de fusta massissa. Finalment, va arribar un dia que el nen no va haver de clavar cap clau. Ho va dir al seu pare i aquest li va suggerir que cada dia que no s'enrabiés podia desclavar un clau de la porta.
Va passar el temps i, un dia, el nen li va dir al pare que ja havia arrencat tots els claus. Aleshores el pare el va agafar de la mà, el va dur fins a la porta de l'habitació i li va dir:

- Fill, ho has fet molt bé, però fixa't en els forats que han quedat a la porta. Quan una persona es deixa endur per l'ira, les seves paraules deixen cicatrius com aquestes. Una ferida verbal pot fer tant de mal com una ferida física. L'ira deixa senyals. No ho oblidis mai!

"The President"

Un dels arbres més grans del món es diu "The President", té 8,23 metres de diàmetre, 75,28 metres d'altura, una edat de 3.200 anys i 2 bilions de fulles. Es troba al Parc Nacional de les Sequoies, un parc nacional situat en la part sud de Serra Nevada, a l'est de Visalia, Califòrnia, Estats Units.
L'arbre va ser fotografiat per a l'edició de desembre de 2012 de la revista National Geographic pel fotògraf Michael "Nick" Nichols. La fotografia final és un mosaic de 126 imatges.

El Mestre i l'escorpí

Un mestre oriental, quan va veure com un escorpí s'estava ofegant, va decidir treure´l de l'aigua.
Quan ho va fer, l'escorpí el va picar. Per la reacció al dolor, el mestre el va deixar anar, i l'animal va caure a l'aigua i de nou estava ofegant-se.
El mestre va intentar treure'l una altra vegada, i una altra vegada l'escorpí el va picar.
Algú que ho havia observat tot, es va apropar al mestre i li va dir: "Perdoni... però vostè és tossut! No entén que cada vegada que intenti treure'l de l'aigua el picarà?".
El mestre va respondre: "La naturalesa de l'escorpí és picar, i això no farà canviar la meva, que és ajudar".
I llavors, ajudant-se d'una fulla, el mestre va treure el escorpí de l'aigua i li va salvar la vida.

No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal; només pren precaucions.
Alguns persegueixen la felicitat,... uns altres la creen.

El cor dels nens perduts

Cada tres segons, el món perd a un fill. Les raons d'aquesta tragèdia són diverses: la gana, la malnutrició, l'aigua contaminada o l'escassetat de vacunes.
El 20 de novembre, es va celebrar el Dia Universal del Nen. Per commemorar-ho i denunciar les condicions en què es troben milions de menors al món, l'organització International Children’s Fund va elaborar aquest simbòlic i emotiu vídeo, ‘The lost choir‘ (‘El cor perdut’), protagonitzat pels components de Wuppertaler Kurrende.

La fi del món

Mestre, què està passant que el món sencer està convulsionat? Estan tots bojos? Serà veritat que estem al final dels temps, com diuen les profecies?
Fill, el temps no té ni principi ni final i les profecies no existeixen. El món està convulsionat perquè l'humà no deixa de ser un nen, i com a nen aprèn a caminar ensopegant i trencant tot al seu pas. Dóna-li temps, que algun dia aprendrà.
Tu, no perdis el teu centre; mes bé, pren seient i observa, aprèn i gaudeix. Què més pots fer?

Conte Zen.

Vatn

Vatn[Islandès] = Aigua
En aquesta pel·lícula, l'aigua o Vatn, contempla la seva naturalesa dins de l'ecosistema d'Islàndia. L'aigua és la protagonista, una veu poderosa a tenir en compte, al mateix temps que conscient del seu paper en el medi ambient.
En els últims anys, poderoses multinacionals han creat indústries que, per primera vegada, amenacen greument la manera en la qual l'aigua ha parlat i fluït a través d'Islàndia. Si això continua, la terra perdrà el pur so d'aquesta antiga font de saviesa.
Sabrem preservar aquesta naturalesa?

El vell que feia florir els arbres

En Li Xiao era un vellet pobre, molt pobre, que tenia per veí un altre vell com ell, però ric, molt ric.
Li Xiao tenia un preciós presseguer, que feia uns préssecs de flaire, gust i color com pocs. Un dia, un noble, va passar per davant de casa de Li Xiao i li va demanar un préssec. El va trobar tan bo, que li va pregar que portés cada dia préssecs a l’emperador, (que tenia els seus estimats presseguers sense fruitar d’ençà molts anys), mentre durés la collita.
Fer feliç l’emperador li va dur respecte i fama, de la qual mai va presumir.
El veí, rabiós de veure la sort de Li Xiao, va esperar la nit i va tallar de socarrel el presseguer.
L’endemà, Li Xiao, va veure com l’arbre de la seva sort era a terra. La seva dona, el va voler consolar i li va pregar de no llençar-lo.
Va aprofitar el tros més gruixut del tronc per fer-ne un morter i la mà per molrar. Quan l'endemà hi va posar un grapadet d’arròs per fer-ne farina, s’adonà, astorada, que l’arròs creixia incansable dins el morter.
Generosos com eren, van dedicar-se a fornir de farina tothom qui ho necessitava.
El veí, envejós de veure com Li Xiao i la seva muller eren de nou estimats i recompensats per tothom, li va anar a demanar un vespre el morter, amb una excusa qualsevol.
Naturalment, quan va tenir el morter a casa, el va cremar, sense esperar res dels seus favors. Quan la dona de Li Xiao li va anar a demanar el morter, ell, sorneguer, li va tornar un piló de cendres, tot i explicant-li que accidentalment el morter s’havia cremat.
Li Xiao, en rebre les cendres, entristit i enfadat alhora, en va llençar un grapat al jardí. Vet-ho aquí, que les cendres van anar a parar sobre un ametller sec, mort, que feia anys que no floria. Meravellosament, al cap de poc, l’arbre eixorc, va florir i va fruitar en molt menys temps que un fruiter qualsevol.
La muller va consolar Li Xiao, dient-li que ara se’l coneixeria com el vell que feia florir els arbres, i curosament, va guardar les cendres que quedaven del morter cremat. Així és que, la seva fama va arribar a palau i l’emperador, (recordeu que tenia uns presseguers vells i mig morts, que havien sigut tota la seva alegria), va fer cridar Li Xiao per tal qui li fes meravella. I meravella fou.
Les poques cendres que quedaven, escampades amorosament per sobre dels arbres, van aconseguir que l’emperador perdés la seva tristesa i guanyés un amic, que va ser ben tractat i respectat fins el dia de la seva mort. El veí encara es rosega les ungles de ràbia.

Conte xinès.

Història de l'avarícia

On es el problema?

Es tracta de dos monjos que havien emprès una peregrinació pels llocs més sagrats de Xina. L'abat del monestir havia fet cridar abans de la partida al monjo més gran i li havia dit:
—No deixis de dirigir la perspicàcia mental del teu company quan pertoqui. Que no es limiti a visitar llocs sants, perquè si la ment no va buidant-se, de què serveixen totes les peregrinacions del món? No hi ha lloc més sant que la comprensió d'una ment clara i lliure.
Els dos monjos caminaven diligents d'un a un altre lloc sacre. Visitaven monestirs, centres de peregrinació, santuaris i temples.
—Però no hi ha peregrinació més important que la que fem a la ment serena dins de nosaltres a través de la meditació —va dir el monjo més gran.
El monjo jove es va encongir d'espatlles i va somriure amb autosuficiència. Era molt més divertit peregrinar d'aquí cap enllà que asseure's com un "santet" en meditació. El monjo gran meditava totes les nits abans de disposar-se a agafar el son. El monjo jove cedia a la seva mandra i s'abstenia de meditar.
Van passar les setmanes. El monjo gran va preguntar al jove:
—Què tal està la teva ment?
—A què ve aquesta pregunta? —va replicar molest el monjo jove—. La meva ment està perfecta. La sento lliure de tota alteració, equilibrada i atenta.
—Et felicito —va reposar el monjo gran.
Vesprejava. Regnava un silenci perfecte. Els monjos es van disposar a prendre l'últim aliment del dia. Van obrir una espècie de petita carmanyola que incloïa dues peces d'aliment: una gran i una petita. El monjo gran va allargar la mà i es va apropiar del tros més gran. Indignat, el monjo jove va dir:
—Quina cara més dura! Sembla increïble! No has dubtat un moment a prendre el tros gran. —Així és —va dir afablement el monjo gran.
—És una vergonya! —va exclamar en el súmmum de la irritació el monjo jove—. I a més no et disculpes!
—Calma't —va dir el monjo gran—. Digues-me, tu que haguessis fet?
—T'asseguro que jo hauria agafat el tros petit en lloc del gran.
—Llavors, el meu bon amic, on es el problema? Ja ho tens.

Conte budista.

Flash Mob de meditació a Trafalgar Square

     "El que controla als altres pot ser poderós...
        però el que es controla a si mateix
        pot ser-ho més encara".

          Lao Tzu

No sé res

Aquesta història comença quan Nasrudin arriba a un petit poble en algun lloc llunyà de Mig Orient.
Era la primera vegada que estava en aquest poble i una multitud s'havia reunit en un auditori per escoltar-lo. Nasrudin, que en veritat no sàvia què dir, perquè ell sabia que res sabia, es va proposar improvisar alguna cosa i així intentar sortir del embolic en el qual es trobava.
Va entrar molt segur i es va parar davant de la gent. Va obrir les mans i va dir:
-Suposo que si vostès estan aquí, ja sabran què és el que tinc per dir-los.
La gent va dir:
-No, no... Què és el que tens per dir-nos? No ho sabem parla'ns! Volem escoltar-te!
Nasrudin va contestar:
-Si vostès han vingut fins a aquí sense saber que és el que jo vinc a dir-los, llavors no estan preparats per escoltar-ho.
Dit això, es va aixecar i s'en va anar.
La gent es va quedar sorpresa. Tots havien vingut aquest matí per escoltar-lo i l'home s'anava simplement dient-los això. Hauria estat un fracàs total si no fos perquè un dels presents (mai en falta un) mentre Nasrudin s'allunyava, va dir en veu alta:
-Què intel·ligent!
I com sempre succeeix, quan un no entén res i un altre diu "què intel·ligent!", per no sentir-se un idiota un repeteix: "si, clar, quin intel·ligent!". I llavors, tots van començar a repetir:
-Què intel·ligent.
-Què intel·ligent.
Fins que un va afegir:
-Si, quin intel·ligent, però... què breu.
I un altre va agregar:
-Té la brevetat i la síntesi dels savis. Perquè té raó. Com nosaltres hem vingut sense si més no saber què venim a escoltar? Què estúpids hem estat. Hem perdut una oportunitat meravellosa. Quina il·luminació, quina saviesa. Anem a demanar-li a aquest home que doni una segona conferència.
Llavors van anar a veure a Nasrudin. La gent havia quedat tan sorpresa amb el que havia passat en la primera reunió, que alguns havien començat a dir que el coneixement d'Ell era massa per reunir-ho en una sola conferència.
Nasrudin va dir:
-No, és just al contrari, estan equivocats. El meu coneixement amb prou feines donen per a una conferència. Mai podria donar-ne dues.
La gent va dir:
-Què humil!
I com més Nasrudin insistia que no tènia res per dir, amb major raó la gent insistia que volien escoltar-ho una vegada més. Finalment, després de molta obstinació, Nasrudin va accedir a donar una segona conferència.
L'endemà, el suposat il·luminat va tornar al lloc de reunió, on hi havia més gent encara, doncs tots sabien de l'èxit de la conferència anterior. Nasrudin es va parar enfront del públic i va insistir amb la seva tècnica:
-Suposo que vostès ja sabran que he vingut a dir-los.
La gent estava avisada per cuidar-se de no ofendre al mestre amb la infantil resposta de l'anterior conferència; així que tots van dir:
-Si, clar, per descomptat ho sabem. Per això hem vingut.
Nasrudin va baixar el cap i llavors va afegir:
-Bé, si tots ja saben què és el que vinc a dir-los, jo no veig la necessitat de repetir.
Es va aixecar i s'en va tornar a anar.
La gent es va quedar estupefacta; perquè encara que ara havien dit una altra cosa, el resultat havia estat exactament el mateix. Fins que algú, un altre algú, va cridar:
-Brillant!
I quan tots van sentir que algú havia dit "brillant!", la resta va començar a dir:
-Si, clar, est és el complement de la saviesa de la conferència d'ahir!
-Què meravellós
-Quin espectacular
-Quin sensacional, quin bàrbar
Fins que algú va dir:
-Si, però... molta brevetat.
-És cert- es va queixar un altre
-Capacitat de síntesi- va justificar un tercer.
I de seguida es va sentir:
-Volem més, volem escoltar-ho més. Volem que aquest home ens doni més de la seva saviesa!
Llavors, una delegació dels notables va anar a veure a Nasrudin per demanar-li que donés una tercera i definitiva conferència. Nasrudin va dir que no, que de cap manera; que ell no tènia coneixements per donar tres conferències i que, a més, ja tènia que tornar a la seva ciutat d'origen.
La gent li va implorar, li va suplicar, li va demanar una vegada i una altra; pels seus ancestres, per la seva descendència, per tots els sants, pel que fos. Aquella persistència ho va persuadir i, finalment, Nasrudin va acceptar tremolant donar la tercera i definitiva conferència.
Per tercera vegada es va parar davant del public, que ja eren multituds, i els va dir:
-Suposo que vostès ja sabran de què els vaig a parlar.
Aquesta vegada, la gent s'havia posat d'acord: només l'intendent del poblat contestaria. L'home de primera fila va dir:
-Alguns si i uns altres no.
En aquest moment, un llarg silenci va estremir a l'auditori. Tots, fins i tot els joves, van seguir a Nasrudin amb la mirada.
Llavors el mestre va respondre:
-En aquest cas, que els que ho saben... l'hi expliquin als que no ho saben.
Es va aixecar i s'en va anar.

Conte Sufi

Minuts musicals

Sr. Trieu Nghiem (true morning light) & Br. Phap Bieu - Peacefully Free

La transformació del món

“Vostès i jo som el problema, no el món; perquè el món és la projecció de nosaltres mateixos, i per comprendre al món primer hem de comprendre'ns a nosaltres mateixos”

"Per transformar el món hem de començar per nosaltres mateixos i en aquest cas l'important es l'intenció.
L'intenció ha de consistir en comprendre'ns a nosaltres mateixos i en no deixar a altres la responsabilitat de transformar-se o produir un canvi."

Jiddu Krishnamurti

Aquesta terra és meva

Una breu història de la terra anomenada Israel / Palestina / Canaan / Llevant. per Nina Paley

Mark Twain, frases...

Mark Twain (1835-1910). Pseudònim de Samuel Langhorne Clemens, escriptor i periodista nord-americà.

Més frases...

- És més fàcil enganyar a la gent que convèncer-els que han estat enganyats.

- Hi ha tres classes de mentides: La mentida, la maleïda mentida i les estadístiques.

- L'home és l'únic animal que menja sense tenir gana, beu sense tenir set i parla sense tenir res que dir.

- Cada vegada que es trobi vostè del costat de la majoria, és temps de fer una pausa i reflexionar.

Mitjans de desinformació

Rosa María Calaf és periodista i antiga corresponsal de RTVE. En aquesta entrevista ens fa una magnífica descripció sobre els mitjans d'informació(desinformació) i l'eix del pensament únic del que s'alimenten.

Que és la política ?

Algunes opinions...

La política és l'art de servir-se dels homes fent-los creure que se'ls serveix a ells.
Louis Dumur (1863-1933) Escriptor suís.

Pel que no té res, la política és una temptació comprensible, perquè és una manera de viure amb bastant facilitat.
Miguel Delibes (1920-2010) Escriptor espanyol.

Com més sinistres són els desitjos d'un polític, més pomposa, en general, es torna la noblesa del seu llenguatge.
Aldous Huxley (1894-1963) Novel·lista, assagista i poeta anglès.

En política, l'important no és tenir raó, sinó que la hi donin a un.
Konrad Adenauer (1876-1967) Polític alemany.

El poder polític és simplement el poder organitzat d'una classe per oprimir a una altra.
Karl Marx (1818-1883) Filòsof i economista alemany.

Ningú pot adoptar la política com a professió i seguir sent honrat.
Louis McHenry Howe (1871-1936) Polític nord-americà.

La política és l'art d'impedir que la gent s'involucri en el que li concerneix.
Paul Valéry (1871-1945) Escriptor francès.

La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats.
Groucho Marx (1890-1977) Actor nord-americà.


Això si toooooots a votar!!!

Democràcia o oligarquia

Realment això que tenim es una democràcia?
Interessant conferència del professor d'economia Etienne Chouard, sobre aquest tema...

Bellesa i Lletjor

Cert dia, Bellesa i Lletjor es van trobar a la vora del mar i es van dir: - Banyem-nos al mar -.
Llavors es van desvestir i van nedar a les seves aigües.
Instants més tard Lletjor va tornar a la costa i es va vestir amb les robes de Bellesa i després va partir.
Bellesa també va sortir del mar, però no va trobar les seves vestidures, i era massa tímida per quedar-se nua, així que es va vestir amb les robes de Lletjor. I Bellesa també va seguir el seu camí.

I fins a dia d'avui, homes i dones confonen una amb l'altra.

No obstant això, alguns contemplen el rostre de Bellesa i saben que no porta les seves vestidures. I alguns altres que coneixen el rostre de Lletjor, i les seves robes, no ho oculten als seus ulls.

Gibrán Jalil Gibrán

Shade Illusion!

La teva veritable llar

La teva veritable llar està en l'aquí i l'ara. No està limitat per temps, espai, nacionalitat, o raça.
La teva veritable llar no és una idea abstracta; és alguna cosa que pots tocar i viure a cada moment.
Amb plena consciència i concentració, pots trobar la teva veritable llar en la completa relaxació de la teva ment i cos en el moment present. Ningú pot arrabassar-t'ho.
Una altra gent pot ocupar el teu país, et poden empresonar, però no poden arrabassar-te la teva veritable llar i la teva llibertat'.


Thich Nhat Hanh

Zero

Tots som creats de la mateixa matèria, però no tots naixem iguals...

Quan em vaig estimar de debò

"Quan em vaig estimar de debò, vaig comprendre que en qualsevol circumstància, jo estava en el lloc correcte i en el moment precís. I, llavors, vaig poder relaxar-me..
Avui sé que això s'anomena… autoestima.
Quan em vaig estimar de debò, vaig poder percebre que la meva angoixa i el meu sofriment emocional, no són sinó senyals que vaig contra les meves pròpies veritats.
Avui sé que això és… autenticitat.
Quan em vaig estimar de debò, vaig deixar de desitjar que la meva vida fos diferent, i vaig començar a veure que tot el que esdevé contribueix al meu creixement.
Avui sé que això es diu… maduresa.
Quan em vaig estimar de debò, vaig començar a comprendre per què és ofensiu tractar de forçar una situació o a una persona, solament per aconseguir allò que desig-ho, encara sabent que no és el moment o que la persona (tal vegada jo mateix) no està preparada.
Avui sé que el nom d'això és… respecte.
Quan em vaig estimar de debò, vaig començar a lliurar-me de tot el que no fos saludable: persones i situacions, tot i qualsevol cosa que m'empenyés cap avall. Al principi, la meva raó va anomenar egoisme a aquesta actitud.
Avui sé que es diu… amor cap a un mateix.
Quan em vaig estimar de debò, vaig deixar de preocupar-me per no tenir temps lliure i vaig desistir de fer grans plans, vaig abandonar els mega-projectes de futur. Avui faig el que trobo correcta, la qual cosa m'agrada, quan vull i al meu propi ritme.
Avui sé, que això és… simplicitat.
Quan em vaig estimar de debò, vaig desistir de voler tenir sempre la raó i amb això, vaig errar moltes menys vegades.
Així vaig descobrir la… humilitat.
Quan em vaig estimar de debò, vaig desistir de quedar revivint el passat i de preocupar-me pel futur. Ara, em mantinc en el present, que és on la vida esdevé. Avui visc un dia alhora.
I això es diu… plenitud.
Quan em vaig estimar de debò, vaig comprendre que la meva ment pot turmentar-me i decebre'm. Però quan jo la col·loco al servei del meu cor, és una valuosa aliada.
I això és… saber viure!

No hem de tenir por de qüestionar-nos… Fins i tot els planetes xoquen i del caos neixen els estels."

Charles Chaplin

Minuts musicals

Somebody That I Used To Know - Acapella

El costat negatiu de la nostra ment

Un grup de deixebles li va preguntar una vegada al seu mestre Zen:

-"D'on ve el costat negatiu de la nostra ment?"

El mestre es va retirar un moment i de seguida va tornar amb un gegant llenç blanc.

Enmig del llenç hi havia un petit punt negre.

-"Què veieu en aquest llenç? -Va preguntar el mestre.

-"Un petit punt" -Van respondre tots.

El mestre va dir:-"Aquest és l'origen de la ment negativa. Cap de vosaltres veieu l'enorme extensió que l'envolta".

Qui ets?

Saber qui som és la base de qualsevol canvi.

Les dues ones

Dues ones, una petita i l'altra gran, es desplacen pel mar. De sobte, l'ona més gran veu la terra aproximant-se i s'inquieta. Crida a l'ona més petita:
“Oh, no! Aquí davant les ones estan trencant i desfent-se! Anem a morir!”.
Però, per algun motiu, l'ona petita no se sent alterada. Llavors l'ona gran tracta de convèncer-la, sense resultat. Finalment, l'ona petita diu:
“Què diries si hi ha vuit paraules, que si realment les comprens i te les creus veuràs que no hi ha raó per témer?”
L'ona gran protesta, però a mesura que la terra ferma s'aproxima se sent desesperada. Està disposada a provar qualsevol cosa:
”Val, d'acord, digues-me les vuit paraules”.
“Bé”, diu l'ona petita. “Tu no ets l'ona, ets l'aigua”.

Ram Dass

Temps turbulents

Magnífica animació surrealista!!
Una mirada crítica als esdeveniments de l'última dècada que han donat forma al nostre món.

Sentir

                   Algunes persones senten la pluja.
                   Altres simplement es mullen.

                                                   Bob Dylan

Tractat europeu d'Estabilitat

Al gener de 2013 la majoria de països europeus aplicaran el Pacte d'Estabilitat. Un pacte que implica, entre altres coses, serioses limitacions a la despesa pública; els estats es veuran obligats a limitar els seus pressupostos el que afectarà directament a la sanitat i l'educació per exemple. Un pacte que no ha estat consultat amb els europeus i condemna el futur dels estats membre. Un pacte per a la nova Europa, l'Europa de l'austeritat, un pacte que asfixiarà als països i als pobles.



Via attactv

Dubtes

“Si els homes viuen tan irrealment és perquè accepten com a realitat les imatges exteriors i ofeguen en si la veu del seu món interior. També es pot ser feliç així; però quan s'arriba a saber lo altre, es fa ja impossible seguir el camí de la majoria..."

Heman Hesse

"Els més obstinats solen ser els més equivocats, com tots els que no han après a dubtar."

Samuel Butler

Època d'engany universal

De la lletra d'un tema de Leonard Cohen

"En una època d'engany universal dir la veritat és un acte revolucionari."

George Orwell

Amb quina salsa voleu ser cuinats?

Li van preguntar a Eduardo, on trobava els temes per escriure i ell va dir que era molt simple, escoltava el que diu el poble, i llavors explica que va ser un dia a un restaurant, es va asseure i va escoltar parlar al cuiner...

El cocinero había hecho una asamblea donde estaban presentes las gallinas, el pato, los cerdos, los conejos y los faisanes...y entonces les dijo:
Los he reunido aquí para hacerles una pregunta...

¿con qué salsa quieren ser cocinados?

Todos quedaron asustados, hasta que se escuchó a una humilde gallina decir:
Yo no quiero ser cocinada!!!
entonces el cocinero dijo:un momento! eso está fuera de toda discusión! ustedes, lo único que pueden elegir es con que salsa quieren ser cocinados!

Això ens està passant a nosaltres, quina elecció tenim?
Votem a gent que no té el poder real per canviar les coses…

(Eduardo Galeano, escriptor uruguaià)

El cazo de Lorenzo

El cazo de Lorenzo, de Isabelle Carrier

Amb paraules simples i unes il·lustracions tendres i divertides, l'autora recrea el dia a dia d'un nen diferent: les seves dificultats, les seves qualitats, els obstacles que ha d'afrontar...
El cazo de Lorenzo omple un buit, commou al lector, sigui quina sigui la seva edat.

El llop

El llop (Der wolf), gener del 1903

Mai no havien tingut un hivern tan terriblement cru i llarg a les muntanyes franceses. Ja feia setmanes que l'aire era clar, trencadís i fred. Durant el dia els grans camps de neu esbiaixats jeien interminables amb el seu color blanc mat sota un cel blau radiant, de nit la lluna els passava pel damunt, clara i menuda, una lluna glaçadora plena de rancúnia la forta llum de la qual es tornava blava i somorta sobre la neu i semblava ben bé gebre. La gent feia tot el que podia per no sortir de casa i sobretot per no pujar als indrets alts, seia mandrosa i malhumorada a les cabanes dels pobles, i a la nit les finestres vermelloses quedaven enterbolides per la resplendor de la llum blava de la lluna i aviat s'apagaven.
Eren temps difícils per als animals de la contrada. Els més petits morien glaçats en grans quantitats, també els ocells queien víctimes de la glaçada, i els cadàvers escanyolits eren presa dels astors i dels llops. Però també aquests patien terriblement a causa del fred i la fam. No és que n'hi hagués gaires, de famílies de llops, i la necessitat els empenyia a establir vincles més estrets. De dia sortien d'un en un. Aquí i allà se n'esmunyia algun sobre la neu, magre, afamegat i alerta, silenciós i tímid com un fantasma. L'ombra esquifida lliscava al seu costat per la superfície nevada. Tot flairant alçava el morro afilat cap al vent i de temps en temps deixava anar un udol sec, turmentat. Però al vespre sortien tots plegats i envoltaven els pobles amb els seus udols enronquits. Allà el bestiar i l'aviram hi eren ben guardats, i rere forts porticons hi havia escopetes apuntant-los. Rares vegades podien haver un petit botí, com ara un gos, i dos de la colla ja havien estat morts a trets.
La glaçada encara persistia. Sovint els llops jeien plegats, quiets i rumiant, escalfant-se els uns amb els altres, i paraven l'orella angoixats cap a la buidor morta que els envoltava, fins que un, turmentat per les cruels tortures de la fam, saltava de sobte enlaire amb un gemec esfereïdor. Aleshores tots els altres giraven el musell cap a ell, es posaven a tremolar i tots a l'una trencaven en uns udols terribles, plens d'amenaces i de laments.
Finalment, els més petits de la colla van decidir marxar. De bon matí van sortir dels seus caus, es van aplegar i van ensumar l'aire glaçat, plens d'excitació i de por. Llavors van partir amb un trot ràpid i regular. Els que es van quedar enrere els van seguir amb ulls vidriosos i oberts de bat a bat, van fer unes dotzenes de passes en la seva direcció, tot d'una es van aturar, indecisos i perplexos, i lentament van retornar a les seves coves buides.
Els que havien emprès la marxa es van dispersar a migdia. Tres d'ells es van dirigir cap a l'est, al Jura suís, els altres van continuar cap al sud. Aquells tres eren animals bells, forts, però terriblement emmagrits. La panxa clara i encongida era estreta com una corretja, al pit les costelles els sobresortien llastimosament, els musells els tenien eixuts i els ulls esbatanats i plens de desesperació. Tots tres van penetrar ben endins del Jura, el segon dia van caçar un moltó, el tercer dia un gos i un poltre i arreu van ser perseguits iradament pels pagesos. A la contrada, que és rica en pobles i petites ciutats, es va escampar la por i l'horror envers aquells intrusos. Els trineus del correu van ser equipats amb armament, ningú no anava d'un poble a l'altre sense escopeta. En aquella contrada desconeguda, després d'un botí tan bo, els tres animals se sentien alhora esporuguits i a pler; es van tornar més eixelebrats que no havien estat mai a casa i a ple dia van entrar a l'estable d'una masoveria. Bramuls de vaques, espetecs de barreres de fusta que s'estellaven, picament de cascos i alè càlid i anhelant omplien l'espai estret i calent. Però aquest cop hi van intervenir els homes. Oferien una recompensa pels llops, que redoblava el valor de la dels pagesos. I en van matar dos, a l'un un tret d'escopeta li va travessar el coll, l'altre va morir a cops de destral. El tercer va fugir i va continuar corrent fins que va caure mig mort sobre la neu. Era el més jove i més bell dels llops, un animal superb ple de força i de formes àgils. Va romandre llarga estona ajagut i panteixant. Al davant dels ulls li giravoltaven cercles d'un vermell de sang, i de temps en temps deixava anar un gemec adolorit i sibilant. Un cop de destral l'havia ferit a l'esquena. Però es va refer i es va poder aixecar de bell nou. Fins aleshores no es va adonar de la distància que havia recorregut en fugir. Enlloc no es veia gent ni cases. Al seu davant, ben a prop, hi havia una muntanya imponent, colgada de neu. Era el Chasseral. Va decidir vorejar-lo. Com que la set el turmentava, va anar fent petites mosssegades a la crosta glaçada i dura de la superfície nevada.
A l'altra banda de la muntanya es va topar de seguida amb un poble. Es feia vespre. Va esperar amagat en una avetosa espessa. Llavors es va esmunyir amb compte ran de les tanques dels horts, tot perseguint l'olor dels estables calents. Al carrer no hi havia ningú. Ell mirava per entremig de les cases, tímid i cobejós. Va sonar un tret. Va alçar el cap enlaire i anava a engegar a córrer quan va sonar un segon tret.
Estava ferit. L'abdomen blanquinós tenia el costat tacat de sang que regalimava tenaçment en gotes gruixudes. Malgrat tot va aconseguir fugir a grans gambades i arribar al bosc muntanyenc de l'altre costat. Allà es va aturar un instant a escoltar i va sentir veus i passes que arribaven de dues bandes. Va mirar muntanya enlaire, ple de por. Era empinada, coberta de bosc i difícil d'escalar. Però no li quedava cap altra opció. Panteixant es va enfilar pel pendent dret, mentre a sota un garbuix de malediccions, ordres i llanternes anava vorejant la muntanya. El llop ferit va anar pujant tremolós per l'avetosa mig fosca mentre del costat li rajava lentament la sang amarronada.
El fred havia minvat. El cel de ponent era encalitjat i semblava assenyalar neu. Finalment el llop, esgotat, va arribar dalt del cim. Ara es trobava en un gran camp de neu lleugerament inclinat, prop de Mont Crosin, enlairat al damunt del poble d'on havia fugit. No sentia fam, però sí un dolor tèrbol, tenallant, que venia de la ferida. De la boca que li penjava en sortia un lladruc baix de malalt, el cor li bategava feixuc i adolorit i se sentia oprimit per la mà de la mort com per una càrrega inefablement pesada. Un avet aïllat de branques amples el va atreure; s'hi va asseure a sota i va mirar amb ulls tèrbols cap a la grisa nit de neu. Va passar mitja hora. Ara damunt la neu queia una llum roja mat, estranya i blana. El llop es va redreçar gemegant i va girar el bell cap en direcció a la llum. Era la lluna que a poc a poc s'albirava pel cel tèrbol. Feia moltes setmanes que no havia estat tan vermella ni tan grossa. Els ulls de l'animal moribund es van fixar en el mat disc llunar, i altre cop un feble udol va ranejar al cor de la nit, adolorit i apagat.
Aleshores es van anar veient i sentint llums i passes. Pagesos embolcallats en abrics gruixuts, caçadors i nois joves amb gorres de pell i polaines bastes venien trepitjant la neu. Va ressonar una cridòria. Havien descobert el llop agonitzant, li van engaltar dos trets i cap no el va encertar. Aleshores van veure que s'estava morint i se li van llançar al damunt amb bastons i garrots. Ell ja no se'n va adonar.
Amb els membres trencats se'l van emportar arrossegant-lo cap a Sankt Immer. Reien, fatxendejaven, gaudien per endavant de l'aiguardent i el cafè, cantaven, renegaven. Cap d'ells no veia la bellesa del bosc cobert de neu, ni la resplendor de la calma, ni la lluna roja enlairada al damunt del Chasseral, que amb la seva llum feble es reflectia als canons de les seves escopetes, als cristalls de la neu i als ulls apagats del llop mort.

Hermann Hesse. Els contes més bells (Die schönsten Erzählungen)

Minuts musicals

Aisa Naam - GuruGanesha Band featuring Paloma Devi

El canvi

Un Mestre deia:
- Desgraciadament, és més fàcil viatjar que aturar-se.
Els deixebles van voler saber per què.
- Perquè mentre viatges cap a una meta, pots aferrar-te a un somni; però quan t'atures , has de fer front a la realitat.
- Però llavors, com podem canviar si no tenim metes ni somnis? - van preguntar perplexes els deixebles.
- Perquè un canvi sigui real, ha de donar-se sense pretendre-ho. Feu front a la realitat i, sense voler-ho, es produirà el canvi.

Ashes And Snow de Gregory Colbert

Sembra i recull

       "Una persona sembra un pensament
       i recull una acció.
       Sembra una acció i recull un hàbit.
       Sembra un hàbit i recull un caràcter.
       Sembra un caràcter i recull un destí."
      
       Swami Shivananda

Mariza

Els tres desitjos

El geni alliberat de la seva làmpada li pregunta al pescador:
-Demana tres desitjos i jo te'ls donaré. Quin és el teu primer desig?
Després de meditar-ho una estona, diu el pescador:
- M'agradaria que em fessis tant savi com per fer una elecció perfecta dels altres dos desitjos.
-Fet- va dir el geni-. I ara quins són els teus altres dos desitjos?
El pescador va meditar de nou durant un moment, i va contestar:
-Gràcies. No tinc més desitjos.

Conte Sufi

La tardor

El millor, el més bell...

“Podràs tenir sempre tot allò que es pot comprar amb diners, però estaràs condemnat a veure com precisament el millor, el més bell, el que més et ve de gust no es pot comprar amb diners.

El millor, el més bell, el el que més et ve de gust del món només pot pagar-se amb la pròpia ànima, el mateix que l'amor no pot comprar-se.

I si algú posseeix un ànima no pura, no capaç del bé o almenys de creure en el bé, tampoc posseirà sensibilitat suficient pel millor i més noble, i haurà de contemplar-se per sempre amb la imatge empetitida, atrotinada, borrosa, del món que els seus pensaments, per a pròpia tortura i pobresa, s'han forjat.”

Hemann Hesse

Ai! la pometa mossegada....

Serà veritat el que ens explica aquest vídeo dels dispositius de la pometa mossegada?
De moment ningú ho ha desmentit...



El que si sap tothom és la "gran cagada" amb els mapes del nou iphone, ni tan sols saben on és Berlín!! juas, juas...
Com a mínim han demanat disculpes, tot i que per alguns a estat massa tard.

A canvi de la teva ànima

Una vegada Satanàs, que parlava amb un home, va dir:
- Què demanes a canvi de la teva ànima?
- Exigeixo riqueses, possessions, honors... també joventut, poder, força... exigeixo intel·ligència, geni... renom, fama, glòria... plaers i amors... Em donaràs tot això?
- No et donaré res
- Llavors no et donaré la meva ànima.
- La teva ànima ja és meva.

Conte Sufi

Amb un trosset de guix

"Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l'electricitat i l'energia atòmica: la voluntat."

Albert Einstein

Aprendre a utilitzar...

Un mariner i un pirata es troben en un bar, i comencen a explicar-se les seves aventures marines.
El mariner nota que el pirata té una cama de fusta, un ganxo a la mà i un pegat en l'ull.
El mariner li pregunta: "I com vas acabar amb aquesta cama de fusta?".
El pirata li respon: "Estàvem en una tempesta i una ona em va tirar al mar, vaig caure entre un munt de taurons. Mentre els meus amics m'agafaven per pujar-me un tauró em va arrencar la cama d'una mossegada".
"!Guau! -va replicar el mariner- I què et va passar a la mà, per què tens aquest ganxo?".
"Bé... -va respondre el pirata-; estàvem abordant un vaixell enemic, i mentre lluitàvem amb els altres mariners i les espases, un enemic em va tallar la mà".
"Increïble! -va dir el mariner- I què et va passar a l'ull?".
"Una colom que passava i em va caure excrement seu a l'ull".
"Vas perdre l'ull per un excrement de colom?", va replicar el mariner incrèdul.

"Bé... -va dir el pirata- ... era el meu primer dia amb el ganxo".

El forjador d'històries

"El destí barreja les cartes; però som nosaltres els qui les juguem"

Arthur Schopenhauer

Conte Sufi

Un deixeble va preguntar a Hejasi: Vull saber què és el més estrany dels éssers humans.
Hejasi va contestar: "Pensen sempre al contrari".
- Tenen pressa per créixer, i després sospiren per la infància perduda.
- Perden la salut per tenir diners i després perden els diners per tenir salut.
- Pensen tan ansiosament en el futur que descuiden el present, i així, no viuen ni el present ni el futur.
- Viuen com si no anessin a morir mai i moren com si no haguessin viscut."

Conte Sufi

"Viu com si anessis a morir demà. 
Aprèn com si anessis a viure per sempre"

Mahatma Gandhi

Avui

Minuts musicals

Gayatri Mantra - Deva Premal & Miten with Manose

El Savi de la muntanya freda

Posa un peix a la terra i ell recordarà l'oceà fins al dia de la seva mort. Col·loca un ocell en una gàbia, i encara així, l'ocell mai s'oblidarà del cel.

Aneu amb compte amb les coses petites. La seva absència o presència poden canviar-ho tot.

Tot en l'univers està subjecte al canvi. Hi ha solament una excepció: la mort sempre segueix a la vida.

Que ximples són aquells que s'allunyen del que és real, veritable i durador i en canvi persegueixen les formes fugaces del món material, formes que són simples reflexos en el mirall de l'ego.


Han Shan

Alguns polítics bons... (2ª part)

Alguns polítics bons (1ª part)

Donar

Un dia un pobre home que vivia en la misèria i mendigava de porta en porta, va veure un carro d'or que entrava al poble portant un rei somrient i radiant.
El pobre es va dir immediatament:
- S'ha acabat el meu sofriment, s'ha acabat la meva vida de pobra. Aquest rei de rostre daurat ha vingut aquí per mi. Em cobrirà d'engrunes de la seva riquesa i viuré tranquil.
En efecte, el rei, com si hagués vingut a veure al pobre home, va fer detenir el carro al seu costat. El captaire, que s'havia prostrat al terra, es va aixecar i va mirar al rei, convençut que havia arribat l'hora de la seva sort. Llavors el rei va estendre la seva mà cap al pobre home i va dir:
- Què tens per donar-me?
El pobre, molt desil·lusionat i sorprès, no va saber que dir.
- És un joc el que el rei em proposa? Es burla de mi? – es va dir.
Llavors, en veure el persistent somriure del rei, la seva lluminosa mirada i la seva mà estesa, el pobre va ficar la seva mà en l'alforja, que contenia un grapat d'arròs. Va agafar un gra d'arròs, un solament i l'hi va donar al rei, que li va donar les gràcies i s'en va anar de seguida, portat per uns cavalls sorprenentment ràpids.
Al final del dia, en buidar la seva alforja, el pobre va trobar un gra d'or.
Es va posar a plorar dient:
- Què estúpid que vaig ser, per què no li hauré donat tot el meu arròs!

Rabindranath Tagore

El que dónes t'ho dónes, el que no dónes t'ho prens.

Un minut de Pau, per dir-te qui ets...

A la recerca de la dona perfecta...

Nasrudín conversava amb els seus amics a la casa de te i els explicava com havia emprès un llarg viatge per trobar a la dona perfecta amb qui casar-se.
Els hi deia:
- Vaig viatjar fins a Bagdad, després d'un temps vaig trobar a una dona formidable, atenta, intel·ligent, culta d'una gran personalitat.
Van dir els seus amics:
- Per què no et vas casar amb ella?
- No era completa, -va respondre Nasrudín-.
- Després vaig anar al Caire, allí vaig conèixer a una altra dona certament fabulosa; bella, sensible, delicada, afectuosa.
- Per què no et vas casar amb ella?, van dir els amics.
- No era completa -va respondre novament Nasrudín-.
- Llavors, vaig anar a Samarcanda allí per fi vaig trobar a la dona dels meus somnis; enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, sensible, culta, delicada i espiritual.
- Per què no et vas casar amb ella? -van insistir els seus amics.

- Doncs saben per què?... ella també buscava a un home perfecte.

Conte Sufí

Una veu més

Un món meravellós

Posseir o tenir

Si quieres tener el mar, contémplalo,
y abre tus manos en sus aguas
y todo el mar estará en ellas...;
porque si cierras tus manos para retenerlo,
se quedarán vacías.

Si quieres tener un amigo peregrino,
déjalo marchar y lo tendrás...,
porque si lo retienes para poseerlo,
lo estarás perdiendo
y tendrás un prisionero.

Si quieres tener el viento,
extiende tus brazos y abre tus manos
y todo el viento será tuyo...;
porque si quieres retenerlo
te quedarás sin nada.

Si quieres tener a tu hijo,
déjalo crecer,
déjalo partir, y que se aleje,
y lo tendrás maduro a su regreso...;
porque si lo retienes poseído
lo pierdes para siempre.

Si quieres tener el sol
y gozar de su luz maravillosa
abre los ojos y contempla...;
porque si los cierras
para retener la luz que ya alcanzaste
te quedarás a oscuras.

Si quieres vivir el gozo de tener,
libérate de la manía de poseer y retener.
Goza de la mariposa que revolotea,
goza del río que corre huidizo,
goza de la flor que se abre cara al cielo...,
goza teniendo todo
sin poseerlo ni retenerlo.

¡Sólo así gozarás de la vida,
sabiendo que la tienes sin poseerla,
dejándola correr sin retenerla!

Micos i Plàtans

Un grup de científics va tancar a cinc micos en una gàbia, en el centre de la qual van col·locar una escala i, sobre ella, un munt de plàtans.
Quan un dels micos pujava l'escala per agafar els plàtans els científics llançaven un doll d'aigua freda sobre els que es quedaven al terra.
Passat algun temps, els micos van aprendre la relació entre l'escala i l'aigua, de manera que quan un mico anava a pujar l'escala, els altres el molien a bastonades.
Després d'haver-se repetit diverses vegades l'experiència, cap mico gosava pujar l'escala, malgrat la temptació dels plàtans.
Llavors, els científics van substituir a un dels micos per un altre nou.
El primer que va fer el mico novençà només veure els plàtans va ser pujar l'escala. Els altres, ràpidament, el van baixar i el van pegar abans que sortís l'aigua freda sobre ells.
Després d'algunes pallisses, el nou integrant del grup mai més va pujar per l'escala.
Un segon mico va ser substituït, i va ocórrer el mateix amb el que va entrar en el seu lloc.
El primer substituït va participar amb especial entusiasme en la pallissa al nou.
Un tercer va ser canviat, i es va repetir el succés.
El quart, i finalment el cinquè dels micos originals van ser substituïts també per altres nous.
Els científics es van quedar amb un grup de cinc micos que, malgrat no haver rebut mai una dutxa d'aigua freda, continuaven copejant a aquell que intentava arribar fins als plàtans.
Si fos possible preguntar a algun d'ells per què pegaven amb tant ímpetu al que pujava a per els plàtans, amb certesa aquesta seria la resposta: «No ho sé. Aquí, les coses sempre s'han fet així».

«Trista època la nostra! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici.» Albert Einstein

Una de festivals

Ani Choying Drolma

Ani Choying Drolma, és d'origen tibetà, monja budista i cantant que destil·la pau i serena alegria.
"El Loto neix en el fang, però la seva flor roman sempre blanca i neta. El nostre desafiament és ser aquesta flor, malgrat els problemes que ens envolten."

Home (és massa tard per ser pessimistes)

El 20% de la població mundial consumeix més del 80% dels recursos naturals de tot el món, la Terra perd 13 milions d'hectàrees de boscos cada any i el 75% dels recursos pesquers estan esgotats o en declivi. Aquestes realitats, publicades per organismes com a Nacions Unides, la FAO o la Unió Mundial per a la Conservació de la Naturalesa (UICN).
Home és un documental de Yann Arthus-Bertrand de l'any 2009.

Gent que canvia el món

Adaptació

Els teus fills no són els teus fills

Tus hijos no son tus hijos,
son hijos e hijas de la vida,
deseosa de sí misma.

No vienen de ti,
sino a través de ti,
y aunque estén contigo,
no te pertenecen.

Puedes darles tu amor,
pero no tus pensamientos,
pues ellos tienen sus propios pensamientos.

Puedes abrigar sus cuerpos,
pero no sus almas,
porque ellos
viven en la casa del mañana,
que no puedes visitar,
ni siquiera en sueños.

Puedes esforzarte en ser como ellos,
pero no procures hacerles semejantes a ti,
porque la vida no retrocede ni se detiene en el ayer.

Tú eres el arco del cual tus hijos,
como flechas vivas,
son lanzados.
Deja que la inclinación,
en tu mano de arquero,
sea para la felicidad.

Khalil Gibran, poeta, filòsof i artista Libanès

Ascendance

Brutal Time Lapse de Henry Jun Wah Lee / Evosia

Paràbola de la pedra

Un matí, un amic del filòsof grec Diògenes el Cínic va trobar a aquest en un carrer d'Atenes, rient-se amb totes les forces.
-De què rius? -li va preguntar.
-De la naturalesa humana -va contestar Diògenes-. Veus aquesta pedra que està enmig del carrer? Des que vaig arribar aquí, deu persones han ensopegat amb ella i l'han maleït, però cap s'ha pres la molèstia d'apartar-la perquè no ensopeguin els altres.

Diògenes el Cínic (413 – 327 a. C.)