27 d’abr. 2011

The City Limits

Sense que serveixi de precedent un vídeo Timelapse By Dominic per a "urbanites".
Per la qualitat de les seves imatges bé que es mereix ser visionat.
Afortunadament té un relaxant final.




Skiing Cliff Jump with Jamie Pierre

Un vídeo més fet amb la versàtil GoPro HD.
Impressionant la imatge del salt den Jamie Pierre amb la càmera muntada a l'esquí.




22 d’abr. 2011

Experience Human Flight

Aquest es el resultat de la combinació del plugin de post-producció Twixtor i imatges gravades amb una GoPro, una càmera la versatilitat de la qual i qualitat d'imatge que dona l'han fet tremendament popular entre els amants dels esports extrems: imatges en HD de gran estabilitat, i des de punts de vista abans mai somiats.




21 d’abr. 2011

Humilitat


"Per descomptat que puc caçar un ren", havia afirmat Ojibwa, responent a les crítiques del seu avi, que el considerava massa jove i inexpert. No obstant això, després de passar tres dies sol en el bosc, la tasca ja no semblava tan senzilla.
El primer dia, Ojibwa va trobar la pista d'un ren i el va seguir d'a prop, però el sol es va posar abans que pogués aconseguir-ho.
El segon dia. Ojibwa va sorprendre a un altre ren bevent en un rierol; va treure el seu arc, es va aproximar al rierol i va trepitjar, sense adonar-se, algunes branques seques que van cruixir espantant a la seva presa.
El tercer dia, Ojibwa va localitzar a una família de rens que es refugiava darrere d'uns penyals, però quan començava a apropar-se va escoltar el grunyit d'un ós i va grimpar dalt un arbre per posar-se fora de perill. Per descomptat que quan va baixar de l'arbre els rens havien abandonat el seu amagatall.
La nit del tercer dia, Ojibwa es trobava en un clar del bosc donant-li voltes al seu fracàs i considerant la possibilitat de tornar al campament, sense pena ni glòria, quan de sobte va escoltar un so i va percebre un resplendor estrany.
Després del so va venir una veu:
-Sóc Kitchi Manitú, no tinguis por -va dir la veu.
-Oh, Kitchi Manitú! Necessito la teva ajuda.
-Per tornar al campament amb la cua entre les cames no necessites l'ajuda de Kitchi Manitú.
-Estic decidit a intentar-ho una vegada més, però no sé com.
-El primer dia vas fallar perquè et va faltar rapidesa, el segon dia vas fallar perquè et va faltar sigil i el tercer dia... bé, acceptem que el tercer dia vas ser simplement un covard. Necessites que, la força, creixi dins teu. Per a això hauràs d'internar-te en el bosc dels bedolls: passaràs dos dies amb les seves nits assegut en la pedra més plana que trobis en aquell bosc. Posaràs la teva mirada i la teva atenció en els troncs dels arbres, en cap altra cosa. Al final del segon dia es presentarà el teu animal protector i t'indicarà un camí.
Ojibwa va seguir les instruccions amb tota cura; va romandre atent i quiet dos dies amb les seves nits. Al final del segon dia, tal com Kitchi Manitú ho havia anunciat, va arribar un animal, un castor d'ulls més aviat grans. El castor es va anunciar copejant la seva gruixuda cua contra el terra, i quan va notar que Ojibwa l'havia vist es va arrencar a córrer. En aquest moment Ojibwa va recordar que el seu primer fallo va ser la falta de rapidesa, de manera que va començar a córrer darrere del castor.
Després d'una estona, el castor va passar a pocs metres d'un gegantesc ós que esgarrapava l'escorça d'un avet. Ojibwa va recordar que la seva tercera falla havia estat sucumbir davant la por, i va seguir corrent darrera del castor, ignorant la presència de l'ós.
Finalment el castor va entrar a la zona més espessa del boscatge i va detenir la seva carrera, donant pas a una marxa lenta. Ojibwa va recordar que la seva segona falla havia estat la falta de sigil, i va començar a caminar tan suau i discretament que els seus mocassins no feien cap soroll. Així es van apropar a un ren que mastegava herbes i treia de tant en tant la llengua.
Ojibwa va apuntar amb el seu arc i es disposava a llançar la fletxa quan el ren va desaparèixer. No es va escapar, no es va moure; simplement va desaparèixer. En el lloc on havia estat el ren va sorgir un resplendor...Kitchi Manitú.
-Ja has après suficient ara com ara -va dir el Gran Esperit-. No dubto que un dia, molt aviat, siguis un bon caçador. Ara torna al campament i digues-li al teu avi que tenia raó, que et falta molta experiència. Si ho fas, afegiràs a tot el que has après una lliçó d'humilitat.


20 d’abr. 2011

Raw Lightscapes

Un altre fantàstic vídeo time lapse, aquest cop del espanyol Enrique Pacheco rodat a Islàndia.
L'autor ens descriu els paisatges de la illa: “Islandia es mucho más que el volcán Eyjafjallajokull. Islandia es el lugar en donde nace la luz. Tiene la luz más increíble que yo haya visto, puestas de sol inacabables en verano, auroras de locura en invierno y hermosos colores todo el año“.




18 d’abr. 2011

El valor del silenci


Nosaltres els indis sabem del silenci. No li tenim por.
De fet, per a nosaltres és més poderós que les paraules.
Els nostres ancians van ser educats en les maneres del silenci i ells ens van transmetre aquest coneixement a nosaltres.
Observa, escolta i després actua, ens deien.
Aquesta és la manera de viure.
Observa als animals per veure com cuiden a les seves cries.
Observa als ancians per veure com es comporten.
Observa a l'home blanc per veure què vol.
Sempre observa primer, amb cor i la ment quietes, i llavors aprendràs.
Quan hagis observat prou, llavors podràs actuar.
Amb vosaltres és al contrari.
Vosaltres apreneu parlant.
Premien als nens que parlen més a l'escola.
A les seves festes tots tracten de parlar.
En el treball sempre estan tenint reunions en les quals tots interrompen a tots, i tots parlen cinc, deu o cent vegades.
I li diuen "resoldre un problema".
Quan estan en una habitació i hi ha silenci, es posen nerviosos.
Han d'omplir l'espai amb sons.
Així que parlen impulsivament, fins i tot abans de saber el que van a dir.
A la gent blanca li agrada discutir.
Ni tan sols permeten que l'altre acabi una frase. Sempre interrompen.
Per als indis això és molt irrespectuós i fins i tot molt estúpid.
Si tu comences a parlar, jo no vaig a interrompre't. T'escoltaré.
Potser deixi d'escoltar-te si no m'agrada el que estàs dient.
Però no vaig a interrompre't.
Quan acabis, prendré la meva decisió sobre el que vas dir, però no et diré si no estic d'acord, tret que sigui important.
En cas contrari, simplement em quedaré callat i m'allunyaré.
M'has dit el que necessito saber. No hi ha res més que dir.
Però això no és suficient per a la majoria de la gent blanca.
La gent hauria de pensar en les seves paraules com si fossin llavors.
Haurien de plantar-les i després permetre'ls créixer en silenci.
Els nostres ancians ens van ensenyar que la terra sempre ens està parlant, però que hem de guardar silenci per escoltar-la.

Existeixen moltes veus a més de les nostres.

Moltes veus...

Kent Nerburn


17 d’abr. 2011

Teide i Via Làctia




Aquest vídeo va ser filmat per Terje Sorgjerd entre el 4 i el 11 d'abril de 2011 al Teide, la muntanya més alta d'Espanya(3715m).
És un dels millors llocs al món per fotografiar les estrelles i és també la ubicació dels Observatoris del Teide, considerat com un dels millors observatoris del món.
L'objectiu era capturar la bella galàxia Via Làctia, juntament amb una de les muntanyes més impressionants, el Teide.
Hi va haver una tempesta de sorra de gran magnitud al desert del Sàhara en el 09 d'abril aproximadament a les 3am de la nit, per la qual cosa era gairebé impossible veure el cel amb els ulls.
Curiosament la càmera estava fixa per a una seqüència de 5 hores de la Via Làctia, durant aquest temps Terje Sorgjerd estava segur que l'escena s'havia arruïnat.
La sorpresa que va tenir en Terje Sorgjerd, es que la seva càmera havia aconseguit captar la tempesta de sorra que va ser il.luminada semblant núvols d'or. La Via Làctia brillava entre els núvols.
Segurament un del vídeos time lapse més bonics que he vist mai.


16 d’abr. 2011

Carta del cap indi Seattle al President dels Estats Units




Carta del Gran Cap Seattle, de la tribu dels Swamish, a Franklin Pierce President dels Estats Units d'Amèrica.
El 1854, el President dels Estats Units d'Amèrica, Franklin Pierce, va fer una oferta per una gran extensió de terres al nord-oest dels Estats Units, en la que vivien els indis Swaminsh, oferint en compensació crear una reserva pel poble indígena. La resposta del Cap indi Seattle, que transcrivim a continuació, ha estat considerada, durant el temps, com un dels més bells i profunds manifestos a favor de la defensa del medi ambient.

El Gran Cap de Washington va enviar paraula que desitja comprar la nostra terra. El Gran Cap ens envia també paraules d'amistat i bona voluntat. Apreciem molt aquesta delicadesa perquè sabem la poca falta que li fa la nostra amistat.
Anem a considerar la seva oferta, doncs sabem que, si no ho fem, l'home blanc vindrà amb les seves armes de foc i prendrà les nostres terres. El Gran Cap de Washington pot confiar en la paraula del Gran Cap Seattle, amb la mateixa certesa que confia en el retorn de les estacions. Les meves paraules són immutables com els estels del firmament.
Com pot comprar o vendre el firmament, ni encara la calor de la terra? Aquesta idea ens és desconeguda.
Si no som amos de la frescor de l'aire ni del fulgor de les aigües, com podran vostès comprar-los?
Cada parcel·la d'aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada òbol en les platges, cada gota de rosada en els foscs boscos, cada altell i fins al so de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. La saba que circula per les venes dels arbres duu amb si les memòries dels pells rojes.
Els morts de l'home blanc obliden el seu país d'origen quan emprenen els seus passejos entre les estrelles; en canvi nostres morts mai poden oblidar aquesta bondadosa terra, ja que és la mare dels pells rojes.
Som part de la terra i, així mateix, ella és part de nosaltres. Les flors perfumades són les nostres germanes; el cérvol, el cavall, la gran àguila, aquests són els nostres germans. Les escarpades penyes, els humits prats, la calor del cos del cavall i l'home, tots pertanyem a la mateixa família.
Per tot això, quan el Gran Cap de Washington ens envia el missatge que vol comprar les nostres terres, diu que ens reservarà un lloc en el qual puguem viure confortablement entre nosaltres. Ell es convertirà en el nostre pare i nosaltres en els seus fills. Per això considerem la seva oferta de comprar les nostres terres. Això no és fàcil, ja que aquesta terra és sagrada per a nosaltres.
L'aigua cristal·lina que corre pels rius i rierons no és solament aigualeix, sinó també representa la sang dels nostres avantpassats. Si els venem terres, deuen recordar que és sagrada i alhora deuen ensenyar als seus fills que és sagrada i que cada reflex fantasmagóric en les clares aigües dels llacs conta amb successos i memòries de les vides de les nostres gents. El murmuri de l'aigua és la veu del pare del meu pare.
Els rius són els nostres germans i sadollen la nostra sed; són portadors de les nostres canoes i alimenten als nostres fills. Si els venem les nostres terres, vostès deuen recordar i ensenyar-los als seus fills que els rius són els nostres germans i també ho són seus, i per tant deuen tractar-los amb la mateixa dolçor amb que es tracta a un germà.
Sabem que l'home blanc no comprèn la nostra manera de vida. Ell no sap distingir entre un tros de terra i altre, ja que és un estrany que arriba de nit i pren de la terra lo que necessita. La terra no és la seva germana, sinó la seva enemiga i una vegada conquistada segueix el seu camí, deixant endarrere la tomba dels seus pares sense importar-li. Li segresta la terra als seus fills. Tampoc li importa. Tant la tomba dels seus pares com el patrimoni dels seus fills són oblidats. Tracta a la seva mare, la terra, i al seu germà, el firmament, com objectes que es compren, s'exploten i es venen com ovelles o comptes de colors. El seu apetit devorarà la terra deixant endarrere només un desert.
No sé, però la nostra manera de vida és diferent al de vostès. La sola vista de les seves ciutats apesara els ulls del pell roja. Però potser sigui perquè el pell roja és un salvatge i no comprèn res.
No existeix un lloc tranquil en les ciutats de l'home blanc, ni hi ha lloc on escoltar com s'obren les fulles dels arbres a la primavera o com aletegen els insectes. Però potser també això deu ser perquè sóc un salvatge que no comprèn res.
El soroll només sembla insultar les nostres oïdes. I després de tot, per què serveix la vida si l'home no pot escoltar el crit solitari del enganyapastors ni les discussions nocturnes de les granotes a la vora d'un estany?
Sóc un pell roja i res entenc.
Nosaltres preferim el suau murmuri del vent sobre la superfície d'un estany, Així com l'olor d'aquest mateix vent purificat per la pluja del mig dia o perfumat amb aromes de pins.
L'aire té un valor inestimable per al pell roja, ja que tots els éssers comparteixen un mateix alè: la bèstia, l'arbre, l'home, tots respirem el mateix aire. L'home blanc no sembla conscient de l'aire que respira; com un moribund que agonitza molts dies, és insensible al pudor. Però si els venem les nostres terres deuen recordar que l'aire no és inestimable, que l'aire comparteix el seu esperit amb la vida que sosté. El vent que va donar als nostres avis el primer bufo de vida, també rep els seus últims sospirs. I si els venem les nostres terres vostès deuen conservar-les com cosa a part i sagrada, com un lloc fins a on l'home blanc pugui assaborir el vent perfumat per les flors de les prades.
Per això, vam considerar la seva oferta de comprar les nostres terres. Si decidim acceptar-la, jo posaré una condició: l'home blanc deu tractar als animals d'aquesta terra com als seus germans.
Sóc un salvatge i no comprenc altra manera de vida. He vist a milers de búfals podrint-se en les prades, morts a tirs per l'home blanc des del seu tren en marxa. Sóc un salvatge i no comprenc com una màquina fumejant pot importar més que els búfals als que nosaltres matem només per a sobreviure.
Què seria de l'home sense els animals? Si tots fossin exterminats, l'home també moriria d'una gran solitud espiritual; perquè el que els succeeix als animals també li succeirà a l'home. Tot va enllaçat.
Deuen ensenyar-los als seus fills que el sòl que trepitgen són les cendres dels nostres avis. Inculquin als seus fills que la terra està enriquida amb les vides dels nostres semblants a fi que sàpiguen respectar-la. Ensenyin als seus fills que nosaltres hem ensenyat als nostres que la terra és la nostra mare. Tot el que li ocorri a la terra li ocorrerà als fills de la terra. Si els homes escupen en el sòl s'escupen a si mateixos.
Això sabem: la terra no pertany a l'home; l'home pertany a la terra. Això sabem. Tot va enllaçat, com la sang que uneix a una família. Tot va enllaçat.
Tot el que li ocorri a la terra, li ocorrerà als fills de la terra. L'home no va teixir la trama de la vida; ell és només un fil. El que fa amb la trama l'hi fa a si mateix.
Ni tan sols l'home blanc, que el seu Déu passeja i parla amb ell d'amic a amic, queda exempt de la destinació comuna. Després de tot, potser siguem germans. Ja veurem. Sabem una cosa que potser l'home blanc descobreixi algun dia: el nostre Déu és el mateix Déu. Vostès poden pensar ara que Ell els pertany, el mateix que desitgen que les nostres terres els pertanyin; però no és així. Ell és el Déu dels homes i la seva compassió es comparteix per igual entre el pell roja i l'home blanc. Aquesta terra té un valor inestimable per a Ell i si es danya es provocaria la ira del Creador. També els blancs s'extingiran, potser abans que les altres tribus. Contaminen els seus jaços i una nit periran ofegats en els seus propis residus.
Però vostès caminaran cap a la seva destrucció envoltats de glòria, inspirats per la força del Déu que els va portar a aquesta terra i que, per algun designi especial, els va donar domini sobre ella i sobre el pell roja. Aquesta destinació és un misteri per a nosaltres doncs no entenem perquè s'exterminen els esbufega'ls, es domen els cavalls salvatges, se saturen els racons secrets dels boscos amb l'alè de tants homes i s'atiborra el paisatge dels exuberants pujols amb cables parlants.

On està el matorral? Destruït.

On està l'àguila? Va desaparèixer.

Acaba la vida i comença la supervivència.


12 d’abr. 2011

Facto Y Los Amigos Del Norte

Al any 2004 un grup musical diferent a tot el que havia sentit va treure un tema que va ser un dels millors, si no el millor, d'aquell any.
El grup es deia Facto Delafé y las Flores Azules, una banda barcelonina que ajunta estils del Pop indie i el Hip hop passant pel Trip hop.
El tema es Mar el poder del Mar del seu primer disc Vs El monstruo de las ramblas.



Al 2007 treuen el seu segon disc En la Luz de la Mañana.
L'any 2010, abans de la publicació de l'àlbum "vs Las Trompetas de la Muerte", Marc Barrachina abandona el grup, passant per això a anomenar-se Delafé y Las Flores Azules. En aquesta nova etapa s'incorporen al projecte Dani Acedo (Mishima) i la producció de The Pinker Tones.
Així sona Delafé y las Flores Azules sense en Facto al àlbum "Vs Las Trompetas de la Muerte".



Y aquest proper mes de Maig en Facto (Marc Barrachina) treu el seu primer disc com a Facto y los Amigos del Norte, FAN.
El primer vídeo del grup es un divertit tema anomenat El Burrito Catalan.



En aquest primer vídeo de Facto hi participa la Nubla com a component de Los Amigos Del Norte.
Aquest es el tema més conegut d'aquesta cantant.




8 d’abr. 2011

Ulls embenats


El ritu dels Indis Cherokees
Coneixes la història del ritu en el pas de la infància a la joventut dels indis Cherokee?
Quan el nen comença la seva adolescència, el seu pare el porta al bosc, li embena els ulls i se'n va deixant-lo sol.
Ell té l'obligació d'asseure's en un tronc tota la nit i no pot llevar-se la bena fins que els rajos del sol brillen de nou al matí.
Ell no pot demanar auxili a ningú. Una vegada que sobreviu a aquesta nit, ell ja és un home.
Ell no pot parlar amb els altres nois sobre aquesta experiència, a causa que cada noi ha d'entrar en la masculinitat pel seu compte.
El nen està naturalment terroritzat. Ell pot sentir tota classe de sorolls… Bèsties salvatges que ronden pel seu voltant, llops ululant, potser algun humà que pot fer-li mal.
Escolta el vent bufar i l'herba cruixir, assegut estoicament en el tronc, sense llevar-se la bena, ja que és l'única manera en què pot arribar a ser un home.
Finalment, després d'aquesta horrible nit, apareix el sol i el nen es lleva la bena… és llavors quan descobreix al seu pare assegut al costat d'ell.
El seu pare no se´n va anar, ha vetllat tota la nit en silenci, assegut en un tronc per protegir al seu fill del perill sense que ell se'n adoni.
Quan vénen els problemes i la foscor, l'única cosa que hem de fer és confiar en que, algun dia vindrà l'alba i ho veurem cara a cara tal qual és.


6 d’abr. 2011

El calidoscopi



Existia un home que per culpa de una guerra en la qual va haver de participar de jove, va perdre la vista. Aquest home, per poder subsistir i continuar amb la seva vida, va desenvolupar una gran habilitat i destresa amb les seves mans, la qual cosa li va permetre destacar-se com un fantàstic artesà; no obstant això, el seu treball no li permetia més que assegurar-se el mínim per subsistir.
Un Nadal va voler obsequiar-li alguna cosa al seu fill de cinc anys, qui mai havia conegut més joguines que les andròmines del taller del seu pare amb els quals fantasiava regnes i aventures. El seu pare va tenir llavors la idea de fabricar-li, amb les seves pròpies mans un bell calidoscopi com un que ell va tenir en la seva infantesa.
A les nits va estar recol·lectant pedres de diversos tipus que triturava en desenes de parts, trossos de miralls, vidres, metalls,... Després del sopar de la nit de Nadal va poder, finalment imaginar a partir de la veu del petit, el somriure del seu fill en rebre el preciós regal. El nen no cabia en si de emoció que aquell increïble regall de Nadal que li havia portat de les mans rugoses del seu pare cec.
Durant els dies i les nits següents el nen anava a tots els llocs portant el preuat regal, i amb ell va tornar a les seves classes a l'escola del poble. En el descans entre classe i classe, el nen va exhibir i va compartir ple d'orgull la seva joguina amb els seus companys que es mostraven fascinats amb aquella meravella.
Un d'aquells petits, tal vegada el més gran del grup, finalment es va apropar al fill de l'artesà i li va preguntar amb molta intriga: "Ostres!, quin meravellós calidoscopi t'han regalat...on t'ho van comprar?, no he vist mai res igual al poble..."
I el nen, orgullós de poder revelar aquella veritat emocionant des del seu petit cor, li va contestar: "No, no m'ho van comprar en cap lloc... m'ho va fer el meu pare" Al que l'altre petit va replicar amb cert to d'incredulitat: "El teu pare?...impossible... si el teu pare està cec!"
El nostre petit amic es va quedar mirant al seu company, i al cap d'una pausa de segons, va somriure com solament un portador de veritats absolutes pot fer-ho, i li va contestar:
"Sí... el meu pare és cec..., però dels ulls.....   NOMÉS DELS ULLS..."


5 d’abr. 2011

La Terra De Les Llums del Nord

És un vídeo timelapse de l'aurora boreal. Totes les seqüències es graven en o a prop de Tromsø al nord de Noruega.
El autor es Ole Christian Salomonsen.




4 d’abr. 2011

Propietats



"Mentre no vaig posseir més que el meu catre i els meus llibres, vaig ser feliç. Ara posseeixo nou gallines i un gall, i la meva ànima està pertorbada.
La propietat m'ha fet cruel. Sempre que comprava una gallina la lligava dos dies a un arbre, per imposar-li el meu domicili, destruint en la seva memòria fràgil l'amor a la seva antiga residència. Vaig apedaçar les tanques del meu pati, amb la finalitat d'evitar l'evasió de les meves aus, i la invasió de guineus de quatre i dos peus. Em vaig aïllar, vaig fortificar la frontera, vaig traçar una línia diabòlica entre el meu proïsme i jo. Vaig dividir la humanitat en dues categories; jo, amo de les meves gallines, i els altres que podien llevar-me-les. Vaig definir el delicte. El món s'omple per a mi de presumptes lladres, i per primera vegada vaig llençar de l'altre costat del tancat una mirada hostil.
El meu gall era massa jove. El gall del veí va saltar el tancat i es va posar a fer la cort a les meves gallines i a amargar l'existència del meu gall. Vaig acomiadar a pedrades l'intrús, però saltaven la tanca i varen pondre ous a casa del veí. Vaig reclamar els ous i el meu veí ens varem enemistar. Des de llavors vaig veure la seva cara sobre la tanca, la seva mirada inquisidora i hostil, idèntica a la meva. Els seus pollastres passaven la tanca, i devoraven el blat de moro mullat que consagrava als meus. Els pollastres aliens em van semblar criminals. Els vaig perseguir, i encegat per la ràbia en vaig matar un. El veí va atribuir una importància enorme a l'atemptat. No va voler acceptar una indemnització pecuniària. Va retirar greument el cadàver del seu pollastre, i en lloc de menjar-se'l, el va mostrar als seus amics, amb la qual cosa va començar a circular pel poble la llegenda de la meva brutalitat imperialista. Vaig haver de reforçar la tanca, augmentar la vigilància, elevar, en una paraula, el meu pressupost de guerra. El veí disposa d'un gos decidit a tot; jo penso adquirir un revòlver.
On està la meva vella tranquil·litat? Estic enverinat per la desconfiança i per l'odi. L'esperit del mal s'ha apoderat de mi. Abans era un home. Ara sóc un propietari..."

Rafael Barrett


3 d’abr. 2011

2 d’abr. 2011

In memoriam

Ens ha deixat la persona que em va ensenyar lo millor de les postes de sol, esperar una estona desprès de que es pongui.
D.E.P



Amanece que no es poco

Aquest cap de setmana 2 i 3 d'abril es celebra a Ayna, el poble on es va rodar la llegendària i des de el meu punt de vista, millor pel·lícula d'humor irònic-absurd del cinema Espanyol, dirigida per José Luis Cuerda, una quedada de fans de la pel·lícula que coincidirà amb el I Encuentro Nacional de Motos con Sidecar.


75.389 persones segueixen la pàgina dedicada a Amanece que no es poco en Facebook.
La pel·lícula de José Luis Cuerda s'ha convertit en una obra de culte, que els seus admiradors i fans reunits en Facebook, no es cansen de repetir les frases més cèlebres i surrealistes del seu guió.
Tant és així, que aquesta pàgina no només és de les més seguides en Facebook a Espanya sinó que també és una de les més mogudes doncs registra 1,2 milions de visualitzacions i 7.900 interaccions mensuals en el seu mur.
Aquí una petita mostra de aquesta genial pel·lícula.



I un altre de molt curt...




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...