Una vegada, en una vall enmig de muntanyes vivia un home que posseïa una estàtua tallada per un vell mestre. Estava recolzada al costat de la porta i de cap per baix. Ell mai es fixava en l'estàtua.
Cert dia va passar al costat de la seva casa un home de la ciutat, un savi. I veient l'estàtua, va preguntar a l'amo si la venia.
L'amo va respondre rient: Qui vols que vulgui comprar aquesta estàtua horrible i bruta.
I l'home de la ciutat va contestar: Et dono per ella aquesta moneda de plata. L'altre va quedar estupefacte, però content.
A lloms d'un elefant van traslladar l'estàtua a la ciutat. I al cap de diverses llunes l'home de la vall va visitar la ciutat; caminant pels carrers va veure una gran multitud davant una botiga i a un home que a plens pulmons cridava:
Veniu, acosteu-vos i contempleu l'estàtua més bella, més meravellosa del món. Només costa dues monedes de plata contemplar la més meravellosa de les obres mestres.
L'home de la vall va donar a l'instant les dues monedes de plata i va entrar en la botiga per a contemplar l'estàtua que havia venut per una sola moneda."
Tot aixo es molt relatiu amb sembla a mi, per que l'home de la muntanya tant l'hi cardava l'estatua i va aconseguir una moneda, Si aquet home visques a la ciutat pot ser se l'hi auria passat pel cap de fer el mateix. per aixo penso que moltes vegades el valor de les coses no es depent de qui les tingui si no del moment i lloc en que les tinguis. potser no m'enteneu, per que no amb ser explica gaire be.
ResponEliminaSi, o potser es que no sabem valorar el que tenim. Una vegada, fent auto-stop en la meva adolescència, ens va parar un paio que ens va preguntar si eram de la zona, que teniam un paisatge fantastic, que teniem una gran sort de viure-hi.
ResponEliminaFins llavors no ho havia sabut valorar, perquè sempre ho havia tingut.