Fer 5 anys

Cada any 2 milions de nens menors de 5 anys, moren d'infeccions com la diarrea i la pneumònia.

Tu no ets el que tens

Explica una vella llegenda –d'aquestes que contenen importants veritats que es transmeten de generació en generació- que, en la més elevada muntanya d'un llunyà i desconegut paratge, vivia un ancià monjo la saviesa del qual i sensatesa l'havien convertit en oracle vivent dels habitants dels pobles propers i llunyans.
Els qui tenien dubtes sobre si mateixos o sobre com canalitzar la seva vida, els qui afrontaven problemes personals o professionals, els qui no es sentien bé… Tots peregrinaven al cim de la muntanya per trobar-se amb l'il·lustre personatge.
Sembla ser que un fred matí va rebre l'ermità una curiosa visita: un home jove, abillat amb belles i cares vestidures, acompanyat per dos servents i un fantàstic cavall… Un jove ric, però de mirada trista.
- En què puc ajudar-vos, jove senyor?- va preguntar l'ancià amb un dolç somriure de benvinguda en els seus llavis.
- Acudeixo a demanar-vos consell, doncs m'han dit que sou un gran mestre en l'art de viure- va respondre el seu jove interlocutor. El meu pare és un poderós terratinent que m'ha educat des de jove perquè li substitueixi jo en el càrrec. M'ha format per ser astut i valerós, per ser un líder. Tinc a la meva disposició tots els diners, poder i força que són necessaris per defensar les meves terres i a la meva gent. Però no sóc feliç, em sento trist, buit i sol… I sento que aquest estat m'afebleix… També per exercir la meva funció. Què puc fer?
El monjo clavà la seva mirada en els tristos però segurs ulls del seu visitant i li va contestar:
- Fa molts anys, un gran mestre va respondre a un jove que va acudir a ell amb una pregunta semblant a la qual tu m'has fet: “Ven quant tens, dóna els diners als pobres i tindràs un tresor en el Cel”. I seria veritablement una solució: si et desprenguessis de tots els teus béns i et dediquessis a conrear el teu esperit i no les teves riqueses materials, estic convençut que aconseguiries la pau i la felicitat que ara et falten… Però també és cert que deshonraries a la teva família i trairies la confiança dipositada en tu pel teu pare. Per aquest motiu, vaig a mostrar-te un secret que pocs coneixen però que pot canviar-te la vida… Segueix-me.
Mentre els servents es quedaven a cura del cavall, el jove va caminar darrera de l'ermità, que el va conduir a l'interior de l'habitatge que aquest havia construït amb les seves pròpies mans entre els arbres, en un bucòlic racó. En creuar el llindar, va sorprendre al visitant l'austeritat de l'estada, així com la pau i l'assossec que es respiraven en ella. Apropant-se a una de les finestres de la seva llar, el savi va requerir al ric hereu perquè mirés a través del cristall.
- Què veus? – li va preguntar.
- Veig el cel, els núvols, el sol, el camp, el meu cavall i als meus servents, que estan a la seva cura.
- Aturat una mica més en l'explicació- va pregar el monjo.
Atenent a la seva petició, va començar de nou a relatar el jove:
- Veig un cel blau, net i relaxant, solcat per uns pocs núvols que semblen de cotó i pel vol harmoniós de dos ocells que no aconsegueixo distingir si són àguiles… Però que ho semblen. Veig la llum i sento sobre la meva pell la tènue calor que procedeix del sol, fent més agradable el fred clarejar amb el qual he iniciat la meva travessia. Veig la verda i humida herba i els antics arbres bressolats per la brisa… Veig al meu veloç i fidel cavall, negre com la més fosca de les nits… I veig als meus servents, abillats amb riques vestidures per al seu rang, cuidant d'ell…
- Bé, bé… Molt bé- va respondre l'oracle mentre es movia per l'habitació. Mira ara per aquesta altra finestra i digues-me què veus.
Quan el visitant va aconseguir al seu amfitrió, li va respondre amb veu alterada:
- Però això no és una finestra, avi, és un mirall!
- Et dic que em diguis què veus en el cristall- li va contestar sense alterar-se l'ancià.
- Doncs què vaig a veure… Em veig a mi mateix!
Amb visible felicitat, el monjo va continuar:
- Exacte, et veus a tu mateix… Només a tu mateix… Saps quin és la diferència entre la finestra i el mirall? Que la finestra té un cristall transparent, buit, pur, net… Mentre que el mirall és el resultat d'aplicar una mica de plata al cristall… I, quan hi ha plata pel mig, un deixa de veure als altres i passa a parar esment només a si mateix. Aquesta és l'ensenyament que has de en portar-t'en avui d'aquí, de la meva llar: no és necessari que renunciïs a les teves riqueses ni de la teva posició, però sí que cal que mantinguis el teu cor desenganxat d'elles. Tu no ets el que tens, ets molt més. I has de mantenir-te com el cristall de la finestra, net i transparent, atent al que t'envolta, amb la vista posada en els altres… Per paradoxal que et sembli, només així aconseguiràs la felicitat. Aquesta felicitat que alguns comparen a una finestra que només s'obre cap a fora, lliurant-te als altres. No deixis que la plata cegui la teva visió i t'impedeixi veure a les persones que t'envolten i el bell paisatge que hi ha al teu al voltant. Gaudeix de tot quant t'ofereix l'existència, aquesta és l'autèntica riquesa que et portarà aquesta i pau a la teva vida. L'única que podràs fer créixer compartint-la i l'única que podràs portar-te amb tu al més enllà.
Amb el ressò d'aquestes sàvies paraules en les seves oïdes, el jove ric va prendre el camí de tornada a la seva llar… Amb el cor ple d'agraïment i alegria en veure davant d'ell, sobre el seu flamant cavall, a dos sorpresos servents que es recuperaven del cansament del viatge mentre que el seu senyor els seguia, somrient, caminant amb pas viu… I amb ales en l'ànima.
Encara que res havia canviat, tot havia canviat… Perquè ell havia canviat.
Des de llavors el jove va ser feliç, i va irradiar alegria, justícia i pau a quants li envoltaven… Fins que va envellir i, sent ja vidu, va deixar a càrrec de les seves riqueses al seu propi fill i s'en va anar a viure a una casa vella, oculta entre els arbres, en un bucòlic racó, en la qual convivien una finestra i un mirall que li havien canviat la vida.
I allí, auster i feliç, va morir i es va portar amb si un cor replet de tresors a aquest altre món en el qual un savi i ancià monjo l'esperava amb un somriure en els llavis. El somriure del que rep a l'amic i es fon amb ell en una abraçada sense fi.

Minuts musicals

Rumi

bellíssim !!!    

Cercles

I em diuen que el cercle sagrat del meu poble era un dels molts cercles que fan un cercle, ampli com la llum del dia i com llum de les estrelles, i al centre va créixer un poderós arbre florent per albergar tots els fills d'una mare i un pare.

Black Elk

Ioga

El circ de la papallona

“L'ésser humà, considerat com a persona, està situat per sobre de qualsevol preu, perquè, com a tal, no pot valorar-se solament com a mitjà per a finalitats alienes, fins i tot per a les seves pròpies finalitats, sinó com a fi en si mateix; és a dir, posseeix una dignitat (un valor intern absolut), gràcies a la qual infon respecte a tots els altres éssers racionals del món, pot mesurar-se amb qualsevol un altre d'aquesta classe i valorar-se en peus d'igualtat.”

I.Kant, Metafísica dels costums.

Cel i infern

Un dia, un savi va visitar l'infern. Allí, va veure a molta gent asseguda entorn d'una taula ricament servida. Estava plena d'aliments, a qual més apetitós i exquisit. No obstant això, tots els comensals tenien cara de famolencs i el gest demacrat: Havien de menjar amb bastonets xinesos; però no podien, perquè eren uns bastonets xinesos tan llargs com un rem. Per això, per més que estiraven el seu braç, mai aconseguien portar-se res a la boca.

Impressionat, el savi va sortir de l'infern i va pujar al cel. Amb gran sorpresa, va veure que també allí hi havia una taula plena de comensals i amb iguals menjars. En aquest cas, no obstant això, ningú tenia la cara desencaixada; tots els presents lluïen un semblant alegre; respiraven salut i benestar pels quatre costats. I és que, allí, en el cel, cadascú es preocupava d'alimentar amb els llargs bastonets xinesos al que tenia davant.

Mestre entre Mestres

Entrevista a Carlos Gonzalez, llicenciat en Ciències Físiques, ha estat professor de secundària (Matemàtiques i Física) 24 llargs anys, durant els quals, ha estat somiant amb que una educació diferent era possible. Es va prendre un any sabàtic i va escriure el llibre "23 mestres, de cor: un salt quàntic en l'ensenyament" en el qual imagina la història d'una classe una mica especial... on tots (alumnes i professor) són mestres.
Al temps, la productora ALEA contacta amb ell i li proposa fer realitat el seu somni. Ell accepta encantat el repte de la seva vida. Al juliol de 2011, a Barcelona, es roda la pel·lícula documental "Entre mestres" basada en el seu llibre i el seu mètode pedagògic. Se selecciona a 11 adolescents i durant 12 dies es llancen tots a aquesta experiència.







"Sempre que ensenyis, ensenya alhora a dubtar del que ensenyes”.

                                                                                                          Ortega y Gasset

Que és el que desitjo?

Breu discurs d'Alan Watts, que marca els valors que tota persona deuria seguir per forjar el seu futur feliçment.

Què és això?

Tres gotes d'aigua

L'Alba va passar un matí prop d'una flor i va sentir pronunciar el seu nom per tres gotes cristal·lines. S'hi va apropar; després posant-se en el cor de la flor, va preguntar afectuosa:
Què desitgen de mi, gotes brillants?
Que vinguis a decidir una qüestió- va dir la primera-.Som tres gotes diferents reunides en diversos punts. Volem que diguis quin de nosaltres val més i com és la més pura.
Accepto; parla tu, gota brillant. I la primera gota tremolosa va parlar així:
Jo vinc dels alts núvols; sóc filla dels grans mars; vaig néixer en l'ample oceà. Després de caminar per mil borrasques, un núvol em va absorbir. Vaig ser a les altures, on brillen els estels, i d'allà, rodant entre rajos, vaig caure en la flor en la qual descanso ara. Jo represento a l'oceà.
Parla tu, gota brillant-va dir l'Alba a la segona.
Jo sóc la rosada que tremola sobre els lliris; sóc germana de la Lluna; sóc germana de les tenebres que es formen quan arriba la nit. Jo represento a l'alba del dia.
I tu? Va preguntar l'Alba a la més petita.
Jo res no valc.
Parla: d'on véns?
Dels ulls d'una mare. Sóc una llàgrima.
Aquesta és la de més valor, és la més pura.
Però jo vaig ser oceà...
Jo atmosfera!...

Sí, tremoloses gotes; més aquesta va ser cor...

Namibian Nights

Bellíssim time lapse realitzat en les espectaculars nits de Namíbia. En total per a la realització de Namibian Nights s'han utilitzat més de 16.000 imatges en un període de dos anys, ho ha dirigit Marsel van Oosten i muntat per Daniella Sibbing.

L'aigua de la vida

Hi havia una vegada tres persones que buscaven l'aigua de la vida, esperant que, després de beure-la, viurien per sempre. Una d'aquestes persones era un guerrer. En la seva opinió, l'aigua de la vida tindria moltíssima força seria alguna cosa així com un torrent o una cataracta i per això s'havia embotit en una armadura i proveït d'una espasa, convençut que així podria vèncer a l'aigua i beure-la.
La segona persona era una maga. En la seva opinió, l'aigua de la vida era màgica alguna cosa així com un remolí o un guèiser, de manera que podria controlar-la amb un encanteri. Per això, s'havia enfundat en una llarga capa estelada.
La tercera persona era un mercader. En la seva opinió, l'aigua de la vida era tremendament costosa alguna cosa així com una font de perles o de diamants. Per això va decidir omplir-se totes les butxaques de la seva vestimenta amb monedes d'or, amb l'esperança de comprar l'aigua.
Però quan els viatgers van arribar a la seva destinació, es van trobar amb que estaven molt equivocats. En efecte, l'aigua de la vida tenia poc o res a veure amb el que s'havien imaginat.
No era un torrent susceptible de ser intimidat per una mostra de força. Ni tampoc era un remolí que pogués ser encantat per un encanteri. I tampoc era una font de perles o de diamants que pogués comprar-se amb diners. Era, simple i planament, un petit rierol d'aigua dolça. De fet, l'única cosa que feia falta per beneficiar-se dels poders màgics de l'aigua era agenollar-se i beure.
Clar que això va resultar molt més difícil del que haguessin imaginat. El guerrer, amb la seva armadura, era incapaç de posar-se de genolls. D'altra banda, la llarga capa màgica de la maga perdia els poders màgics quan es tacava de fang. I el mercader, amb tants diners a coll, corria el risc que les monedes se li escapessin de les butxaques i es colessin entre les pedres del rierol en el moment en què s'agenollés.
Així que cap dels tres, dempeus com estaven, podia beure del rierol. Només hi havia una solució possible per a cadascun d'ells.
El guerrer es va despullar de l'armadura. La maga va llançar al fang la capa. I el mercader es va treure la roba que havia omplert de monedes. I així, un a un, es van anant agenollant nus, per beure l'aigua del rierol que els concediria la vida eterna.

Auto conte

Conte multimèdia, que explica la història d'un conte que no tenia res que explicar... O això creia ell.

L'arbre etern

Hi havia una vegada, fa molts, moltíssims anys, un petit arbre que creixia al bosc. A mesura que s'anava fent alt i fort, va començar a prendre consciència de la immensitat del cel que s'obria sobre la seva copa. Va observar també el vaivé dels núvols, en el seu viatge incessant pel cel. Finalment, es va fixar en els ocells que volaven sobre seu. El cel, els núvols, els ocells... Donava la sensació de que tots viurien eternament. Conforme es feia més gran, l'arbre s'anava convencent que eren en efecte éssers eterns, i va arribar un moment en el qual també ell va sentir el desig de viure per sempre.
Un bon dia, un guarda-boscs passejava pel boscatge. L'home, de gest amable, va notar de seguida que el jove arbre no era del tot feliç.
Digues-me què et passa? -li va preguntar.
L'arbre, que al principi se sentia una miqueta poc inclinat a compartir el seu secret, va acabar per sincerar-se amb el guarda-boscs:
M'agradaria viure per sempre -Li va dir.
Doncs potser sigui aquest la teva destinació -li va contestar el guarda-boscs-. Qui t'ha dit a tu que no vagis a ser-ho?
Van passar els dies i els mesos i, una vegada més, l'home de mirada amable es va apropar a l'arbre, que, lluny ja de ser un petit arbre, s'havia convertit en un arbre alt i robust.
Encara vols viure per sempre? -li va preguntar.
Així és -li va contestar l'arbre immediatament.
Doncs crec que puc ajudar-te... però abans has de donar-me el teu consentiment perquè et tali.
L'arbre, atònit, va replicar:
Et dic que vull viure per sempre i a tu només se t'ocorre talar-me. Estàs bromejant, veritat? Ja sé que dit així, al bot, sembla una bogeria, però sí confies en mi, et prometo que el teu desig es farà realitat. Després de donar-li moltes, moltíssimes voltes a l'assumpte, l'arbre va donar el seu consentiment. El guarda-boscs va tornar amb una enorme i afilada destral i el va talar. La seva essència es va vessar i es va perdre pel bosc. La tendra fusta va ser tallada llavors en taulons, que a continuació van ser premsades, modelades, llimades, i finalment recobertes d'una asfixiant capa de vernís. L'arbre plorava dintre seu, tal era la seva angoixa i el seu dolor. Ja no hi havia escapatòria, pensava, així que es va encomanar a les mans de l'artesà, perdent tota esperança de convertir-se en un ésser etern.
L'artesà va fer d'ell un bell violí, que va romandre intacte en el seu funda durant anys. Sovint, l'arbre recordava amb nostàlgia els seus anys de joventut en el bosc i sentia llavors una immensa tristesa. Que idiota que havia estat, deixant-se enganyar pel destral d'un guarda-boscs. Com havia pogut ser tan ingenu com per pensar que d'aquesta forma viuria per sempre?
Però un bon dia el violí va ser tret del seu estoig i acariciat amb amor per unes mans desconegudes. L'arbre va contenir la respiració, i li van tremolar fins a les vetes quan un suau arc li va acariciar el pit. Aviat els seus tremolors es van convertir en un so pur i melòdic que li va recordar el so del vent entre les fulles, el lliscar-se dels núvols en el seu viatge cap a l'eternitat, el bateg d'ales dels ocells al cel blau.
Un so pur. Unes notes pures i netes. Era, sens dubte, la música de l'eternitat.
La meva essència s'ha convertit en música -va sospirar l'arbre-. El guarda-boscs tenia raó.
A partir d'aquest moment, la seva música va començar a ressonar en els cors d'els qui li escoltaven. Quan les seves notes melodioses van haver aconseguit tots els cors del món, l'arbre va travessar les portes de l'eternitat i es va convertir, ell també, en un ésser etern.

El so pur...         ...de l'arbre etern

Diumenge de curtmetratge

El Vendedor de Humo
Curtmetratge que fa a reflexionar sobre el fonamental que és per a les persones conèixer i reconèixer la realitat tal qual és i no la que més els acomoda.

Per què estic aquí?

Una nit Mulla Nasrudin caminava per un carrer. El carrer estava solitari i de sobte es va adonar que uns homes a cavall, una espècie de tropa es dirigien cap a ell. La seva ment va començar a treballar. Va pensar que podien ser assaltants, que podien matar-lo. O que podien ser soldats del rei i que s'el podien emportar perquè prestés el servei militar o qualsevol altra cosa. Es va espantar i quan els cavalls i el soroll que formaven se li van apropar, es va posar a córrer i va entrar en un cementiri, i per poder amagar-se es va tombar en una fossa oberta.
En veure a aquell home corrent, els genets, que eren simples viatjants, es van adonar del que havia succeït. Van córrer darrera de Mulla Nasrudin i es van apropar a la tomba en què estava. El jeia amb els ulls tancats com si estigués mort. « Què et passa? Per què t'has espantat tant de sobte? Què passa?» Llavors Mulla Nasrudin es va adonar que s'havia espantat a si mateix sense motiu. Va obrir els seus ulls i va dir, «És alguna cosa molt complexa, molt complicada. Si insistiu a preguntar-me perquè estic aquí, us ho diré. Estic aquí per la vostra culpa i vosaltres esteu aquí per la meva».

Paperman

Deliciosa animació produïda per Disney i dirigida per John Kahrs.