31 d’oct. 2012

Amb quina salsa voleu ser cuinats?


Li van preguntar a Eduardo, on trobava els temes per escriure i ell va dir que era molt simple, escoltava el que diu el poble, i llavors explica que va ser un dia a un restaurant, es va asseure i va escoltar parlar al cuiner...

El cocinero había hecho una asamblea donde estaban presentes las gallinas, el pato, los cerdos, los conejos y los faisanes...y entonces les dijo:
Los he reunido aquí para hacerles una pregunta...

¿con qué salsa quieren ser cocinados?

Todos quedaron asustados, hasta que se escuchó a una humilde gallina decir:
Yo no quiero ser cocinada!!!
entonces el cocinero dijo:un momento! eso está fuera de toda discusión! ustedes, lo único que pueden elegir es con que salsa quieren ser cocinados!

Això ens està passant a nosaltres, quina elecció tenim?
Votem a gent que no té el poder real per canviar les coses…

(Eduardo Galeano, escriptor uruguaià)





30 d’oct. 2012

El cazo de Lorenzo


El cazo de Lorenzo, de Isabelle Carrier

Amb paraules simples i unes il·lustracions tendres i divertides, l'autora recrea el dia a dia d'un nen diferent: les seves dificultats, les seves qualitats, els obstacles que ha d'afrontar...
El cazo de Lorenzo omple un buit, commou al lector, sigui quina sigui la seva edat.





29 d’oct. 2012

El llop


El llop (Der wolf), gener del 1903

Mai no havien tingut un hivern tan terriblement cru i llarg a les muntanyes franceses. Ja feia setmanes que l'aire era clar, trencadís i fred. Durant el dia els grans camps de neu esbiaixats jeien interminables amb el seu color blanc mat sota un cel blau radiant, de nit la lluna els passava pel damunt, clara i menuda, una lluna glaçadora plena de rancúnia la forta llum de la qual es tornava blava i somorta sobre la neu i semblava ben bé gebre. La gent feia tot el que podia per no sortir de casa i sobretot per no pujar als indrets alts, seia mandrosa i malhumorada a les cabanes dels pobles, i a la nit les finestres vermelloses quedaven enterbolides per la resplendor de la llum blava de la lluna i aviat s'apagaven.
Eren temps difícils per als animals de la contrada. Els més petits morien glaçats en grans quantitats, també els ocells queien víctimes de la glaçada, i els cadàvers escanyolits eren presa dels astors i dels llops. Però també aquests patien terriblement a causa del fred i la fam. No és que n'hi hagués gaires, de famílies de llops, i la necessitat els empenyia a establir vincles més estrets. De dia sortien d'un en un. Aquí i allà se n'esmunyia algun sobre la neu, magre, afamegat i alerta, silenciós i tímid com un fantasma. L'ombra esquifida lliscava al seu costat per la superfície nevada. Tot flairant alçava el morro afilat cap al vent i de temps en temps deixava anar un udol sec, turmentat. Però al vespre sortien tots plegats i envoltaven els pobles amb els seus udols enronquits. Allà el bestiar i l'aviram hi eren ben guardats, i rere forts porticons hi havia escopetes apuntant-los. Rares vegades podien haver un petit botí, com ara un gos, i dos de la colla ja havien estat morts a trets.
La glaçada encara persistia. Sovint els llops jeien plegats, quiets i rumiant, escalfant-se els uns amb els altres, i paraven l'orella angoixats cap a la buidor morta que els envoltava, fins que un, turmentat per les cruels tortures de la fam, saltava de sobte enlaire amb un gemec esfereïdor. Aleshores tots els altres giraven el musell cap a ell, es posaven a tremolar i tots a l'una trencaven en uns udols terribles, plens d'amenaces i de laments.
Finalment, els més petits de la colla van decidir marxar. De bon matí van sortir dels seus caus, es van aplegar i van ensumar l'aire glaçat, plens d'excitació i de por. Llavors van partir amb un trot ràpid i regular. Els que es van quedar enrere els van seguir amb ulls vidriosos i oberts de bat a bat, van fer unes dotzenes de passes en la seva direcció, tot d'una es van aturar, indecisos i perplexos, i lentament van retornar a les seves coves buides.
Els que havien emprès la marxa es van dispersar a migdia. Tres d'ells es van dirigir cap a l'est, al Jura suís, els altres van continuar cap al sud. Aquells tres eren animals bells, forts, però terriblement emmagrits. La panxa clara i encongida era estreta com una corretja, al pit les costelles els sobresortien llastimosament, els musells els tenien eixuts i els ulls esbatanats i plens de desesperació. Tots tres van penetrar ben endins del Jura, el segon dia van caçar un moltó, el tercer dia un gos i un poltre i arreu van ser perseguits iradament pels pagesos. A la contrada, que és rica en pobles i petites ciutats, es va escampar la por i l'horror envers aquells intrusos. Els trineus del correu van ser equipats amb armament, ningú no anava d'un poble a l'altre sense escopeta. En aquella contrada desconeguda, després d'un botí tan bo, els tres animals se sentien alhora esporuguits i a pler; es van tornar més eixelebrats que no havien estat mai a casa i a ple dia van entrar a l'estable d'una masoveria. Bramuls de vaques, espetecs de barreres de fusta que s'estellaven, picament de cascos i alè càlid i anhelant omplien l'espai estret i calent. Però aquest cop hi van intervenir els homes. Oferien una recompensa pels llops, que redoblava el valor de la dels pagesos. I en van matar dos, a l'un un tret d'escopeta li va travessar el coll, l'altre va morir a cops de destral. El tercer va fugir i va continuar corrent fins que va caure mig mort sobre la neu. Era el més jove i més bell dels llops, un animal superb ple de força i de formes àgils. Va romandre llarga estona ajagut i panteixant. Al davant dels ulls li giravoltaven cercles d'un vermell de sang, i de temps en temps deixava anar un gemec adolorit i sibilant. Un cop de destral l'havia ferit a l'esquena. Però es va refer i es va poder aixecar de bell nou. Fins aleshores no es va adonar de la distància que havia recorregut en fugir. Enlloc no es veia gent ni cases. Al seu davant, ben a prop, hi havia una muntanya imponent, colgada de neu. Era el Chasseral. Va decidir vorejar-lo. Com que la set el turmentava, va anar fent petites mosssegades a la crosta glaçada i dura de la superfície nevada.
A l'altra banda de la muntanya es va topar de seguida amb un poble. Es feia vespre. Va esperar amagat en una avetosa espessa. Llavors es va esmunyir amb compte ran de les tanques dels horts, tot perseguint l'olor dels estables calents. Al carrer no hi havia ningú. Ell mirava per entremig de les cases, tímid i cobejós. Va sonar un tret. Va alçar el cap enlaire i anava a engegar a córrer quan va sonar un segon tret.
Estava ferit. L'abdomen blanquinós tenia el costat tacat de sang que regalimava tenaçment en gotes gruixudes. Malgrat tot va aconseguir fugir a grans gambades i arribar al bosc muntanyenc de l'altre costat. Allà es va aturar un instant a escoltar i va sentir veus i passes que arribaven de dues bandes. Va mirar muntanya enlaire, ple de por. Era empinada, coberta de bosc i difícil d'escalar. Però no li quedava cap altra opció. Panteixant es va enfilar pel pendent dret, mentre a sota un garbuix de malediccions, ordres i llanternes anava vorejant la muntanya. El llop ferit va anar pujant tremolós per l'avetosa mig fosca mentre del costat li rajava lentament la sang amarronada.
El fred havia minvat. El cel de ponent era encalitjat i semblava assenyalar neu. Finalment el llop, esgotat, va arribar dalt del cim. Ara es trobava en un gran camp de neu lleugerament inclinat, prop de Mont Crosin, enlairat al damunt del poble d'on havia fugit. No sentia fam, però sí un dolor tèrbol, tenallant, que venia de la ferida. De la boca que li penjava en sortia un lladruc baix de malalt, el cor li bategava feixuc i adolorit i se sentia oprimit per la mà de la mort com per una càrrega inefablement pesada. Un avet aïllat de branques amples el va atreure; s'hi va asseure a sota i va mirar amb ulls tèrbols cap a la grisa nit de neu. Va passar mitja hora. Ara damunt la neu queia una llum roja mat, estranya i blana. El llop es va redreçar gemegant i va girar el bell cap en direcció a la llum. Era la lluna que a poc a poc s'albirava pel cel tèrbol. Feia moltes setmanes que no havia estat tan vermella ni tan grossa. Els ulls de l'animal moribund es van fixar en el mat disc llunar, i altre cop un feble udol va ranejar al cor de la nit, adolorit i apagat.
Aleshores es van anar veient i sentint llums i passes. Pagesos embolcallats en abrics gruixuts, caçadors i nois joves amb gorres de pell i polaines bastes venien trepitjant la neu. Va ressonar una cridòria. Havien descobert el llop agonitzant, li van engaltar dos trets i cap no el va encertar. Aleshores van veure que s'estava morint i se li van llançar al damunt amb bastons i garrots. Ell ja no se'n va adonar.
Amb els membres trencats se'l van emportar arrossegant-lo cap a Sankt Immer. Reien, fatxendejaven, gaudien per endavant de l'aiguardent i el cafè, cantaven, renegaven. Cap d'ells no veia la bellesa del bosc cobert de neu, ni la resplendor de la calma, ni la lluna roja enlairada al damunt del Chasseral, que amb la seva llum feble es reflectia als canons de les seves escopetes, als cristalls de la neu i als ulls apagats del llop mort.

Hermann Hesse. Els contes més bells (Die schönsten Erzählungen)


27 d’oct. 2012

El canvi




Un Mestre deia:
- Desgraciadament, és més fàcil viatjar que aturar-se.
Els deixebles van voler saber per què.
- Perquè mentre viatges cap a una meta, pots aferrar-te a un somni; però quan t'atures , has de fer front a la realitat.
- Però llavors, com podem canviar si no tenim metes ni somnis? - van preguntar perplexes els deixebles.
- Perquè un canvi sigui real, ha de donar-se sense pretendre-ho. Feu front a la realitat i, sense voler-ho, es produirà el canvi.






24 d’oct. 2012

Sembra i recull






       "Una persona sembra un pensament
       i recull una acció.
       Sembra una acció i recull un hàbit.
       Sembra un hàbit i recull un caràcter.
       Sembra un caràcter i recull un destí."
      
       Swami Shivananda


22 d’oct. 2012

Els tres desitjos


El geni alliberat de la seva làmpada li pregunta al pescador:
-Demana tres desitjos i jo te'ls donaré. Quin és el teu primer desig?
Després de meditar-ho una estona, diu el pescador:
- M'agradaria que em fessis tant savi com per fer una elecció perfecta dels altres dos desitjos.
-Fet- va dir el geni-. I ara quins són els teus altres dos desitjos?
El pescador va meditar de nou durant un moment, i va contestar:
-Gràcies. No tinc més desitjos.

Conte Sufi



19 d’oct. 2012

El millor, el més bell...




“Podràs tenir sempre tot allò que es pot comprar amb diners, però estaràs condemnat a veure com precisament el millor, el més bell, el que més et ve de gust no es pot comprar amb diners.

El millor, el més bell, el el que més et ve de gust del món només pot pagar-se amb la pròpia ànima, el mateix que l'amor no pot comprar-se.

I si algú posseeix un ànima no pura, no capaç del bé o almenys de creure en el bé, tampoc posseirà sensibilitat suficient pel millor i més noble, i haurà de contemplar-se per sempre amb la imatge empetitida, atrotinada, borrosa, del món que els seus pensaments, per a pròpia tortura i pobresa, s'han forjat.”

Hemann Hesse

16 d’oct. 2012

Ai! la pometa mossegada....


Serà veritat el que ens explica aquest vídeo dels dispositius de la pometa mossegada?
De moment ningú ho ha desmentit...



El que si sap tothom és la "gran cagada" amb els mapes del nou iphone, ni tan sols saben on és Berlín!! juas, juas...
Com a mínim han demanat disculpes, tot i que per alguns a estat massa tard.




15 d’oct. 2012

A canvi de la teva ànima





Una vegada Satanàs, que parlava amb un home, va dir:
- Què demanes a canvi de la teva ànima?
- Exigeixo riqueses, possessions, honors... també joventut, poder, força... exigeixo intel·ligència, geni... renom, fama, glòria... plaers i amors... Em donaràs tot això?
- No et donaré res
- Llavors no et donaré la meva ànima.
- La teva ànima ja és meva.

Conte Sufi





13 d’oct. 2012

Amb un trosset de guix




"Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l'electricitat i l'energia atòmica: la voluntat."

Albert Einstein


12 d’oct. 2012

Aprendre a utilitzar...


Un mariner i un pirata es troben en un bar, i comencen a explicar-se les seves aventures marines.
El mariner nota que el pirata té una cama de fusta, un ganxo a la mà i un pegat en l'ull.
El mariner li pregunta: "I com vas acabar amb aquesta cama de fusta?".
El pirata li respon: "Estàvem en una tempesta i una ona em va tirar al mar, vaig caure entre un munt de taurons. Mentre els meus amics m'agafaven per pujar-me un tauró em va arrencar la cama d'una mossegada".
"!Guau! -va replicar el mariner- I què et va passar a la mà, per què tens aquest ganxo?".
"Bé... -va respondre el pirata-; estàvem abordant un vaixell enemic, i mentre lluitàvem amb els altres mariners i les espases, un enemic em va tallar la mà".
"Increïble! -va dir el mariner- I què et va passar a l'ull?".
"Una colom que passava i em va caure excrement seu a l'ull".
"Vas perdre l'ull per un excrement de colom?", va replicar el mariner incrèdul.

"Bé... -va dir el pirata- ... era el meu primer dia amb el ganxo".


11 d’oct. 2012

El forjador d'històries





"El destí barreja les cartes; però som nosaltres els qui les juguem"

Arthur Schopenhauer


10 d’oct. 2012

Conte Sufi




Un deixeble va preguntar a Hejasi: Vull saber què és el més estrany dels éssers humans.
Hejasi va contestar: "Pensen sempre al contrari".
- Tenen pressa per créixer, i després sospiren per la infància perduda.
- Perden la salut per tenir diners i després perden els diners per tenir salut.
- Pensen tan ansiosament en el futur que descuiden el present, i així, no viuen ni el present ni el futur.
- Viuen com si no anessin a morir mai i moren com si no haguessin viscut."

Conte Sufi


"Viu com si anessis a morir demà. 

Aprèn com si anessis a viure per sempre"

Mahatma Gandhi




5 d’oct. 2012

El Savi de la muntanya freda



Posa un peix a la terra i ell recordarà l'oceà fins al dia de la seva mort. Col·loca un ocell en una gàbia, i encara així, l'ocell mai s'oblidarà del cel.

Aneu amb compte amb les coses petites. La seva absència o presència poden canviar-ho tot.

Tot en l'univers està subjecte al canvi. Hi ha solament una excepció: la mort sempre segueix a la vida.

Que ximples són aquells que s'allunyen del que és real, veritable i durador i en canvi persegueixen les formes fugaces del món material, formes que són simples reflexos en el mirall de l'ego.


Han Shan





3 d’oct. 2012

Donar


Un dia un pobre home que vivia en la misèria i mendigava de porta en porta, va veure un carro d'or que entrava al poble portant un rei somrient i radiant.
El pobre es va dir immediatament:
- S'ha acabat el meu sofriment, s'ha acabat la meva vida de pobra. Aquest rei de rostre daurat ha vingut aquí per mi. Em cobrirà d'engrunes de la seva riquesa i viuré tranquil.
En efecte, el rei, com si hagués vingut a veure al pobre home, va fer detenir el carro al seu costat. El captaire, que s'havia prostrat al terra, es va aixecar i va mirar al rei, convençut que havia arribat l'hora de la seva sort. Llavors el rei va estendre la seva mà cap al pobre home i va dir:
- Què tens per donar-me?
El pobre, molt desil·lusionat i sorprès, no va saber que dir.
- És un joc el que el rei em proposa? Es burla de mi? – es va dir.
Llavors, en veure el persistent somriure del rei, la seva lluminosa mirada i la seva mà estesa, el pobre va ficar la seva mà en l'alforja, que contenia un grapat d'arròs. Va agafar un gra d'arròs, un solament i l'hi va donar al rei, que li va donar les gràcies i s'en va anar de seguida, portat per uns cavalls sorprenentment ràpids.
Al final del dia, en buidar la seva alforja, el pobre va trobar un gra d'or.
Es va posar a plorar dient:
- Què estúpid que vaig ser, per què no li hauré donat tot el meu arròs!

Rabindranath Tagore

El que dónes t'ho dónes, el que no dónes t'ho prens.


1 d’oct. 2012

A la recerca de la dona perfecta...


Nasrudín conversava amb els seus amics a la casa de te i els explicava com havia emprès un llarg viatge per trobar a la dona perfecta amb qui casar-se.
Els hi deia:
- Vaig viatjar fins a Bagdad, després d'un temps vaig trobar a una dona formidable, atenta, intel·ligent, culta d'una gran personalitat.
Van dir els seus amics:
- Per què no et vas casar amb ella?
- No era completa, -va respondre Nasrudín-.
- Després vaig anar al Caire, allí vaig conèixer a una altra dona certament fabulosa; bella, sensible, delicada, afectuosa.
- Per què no et vas casar amb ella?, van dir els amics.
- No era completa -va respondre novament Nasrudín-.
- Llavors, vaig anar a Samarcanda allí per fi vaig trobar a la dona dels meus somnis; enginyosa i creativa, bella i intel·ligent, sensible, culta, delicada i espiritual.
- Per què no et vas casar amb ella? -van insistir els seus amics.

- Doncs saben per què?... ella també buscava a un home perfecte.

Conte Sufí


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...